| |
El malefici del mal
 dimarts 9/desembre/2014 - 12:35  2713  2
El malefici del mal
Què és el mal? Un problema, un misteri, una necessitat per oposició, una vel•leïtat moral, una cara de la indominable natura humana, una fira que exposa les febleses o, directament les tares mortals, un record de la nostra impotència, una expressió de desesperació després de recordar-ho? La rècula d’intents de definició no tindria límit: el concepte s’escapa a fer-ne una lectura lineal i unívoca. El concepte arrossega mil universos, que es perpetuarien en infinites imatges. Això va en contra del tòpic que una imatge evoca mil paraules o, potser, no li va en contra, sinó que la reinterpreta en sentit contrari i paral•lel.
Centrem-ho en un adjectiu, per atansar-ho a l’univers íntim de l’individu. D’entrada podem observar que el concepte ha engendrat una seguici, infernal? i, per tant, inacabable de termes, amb matisos de significat que abracen la foscor amb tonalitats diferents. Si ens limitàvem a fer-ne una petita llista, incompleta per força, hi trobaríem per exemple: malvat, dolent, maligne, pervers, pèrfid, malcuat, àvol, malèvol, diabòlic, vil, roí, abjecte, malfactor, malparit, escurçó, mala fe, malànima, bergant, pesta, malèfic, orc o depravat. Ja n’hi hauria prou per començar, tret que vulguem convocar un exèrcit de dimonis, anant proferint aquestes floretes. L’espectre en què es poden distribuir aquest seguit de mots subratlla, de vegades, una deformació de la rectitud: malvat, per exemple, planteja una actuació contrària al destí, per tal com el mot prové de malfat. Pèrfid, derivat de fidelitat, per a adduir-ne un segon, evoca el traïdor, el qui falta a la fidelitat i traeix la confiança. Malfactor, etimològicament fer mal, per incloure’n un tercer, denota el qui fa al revés cap comesa.
Altres cops, amb segons quin adjectiu, es voldria subratllar, tal vegada, l’aspecte de caos o desordre social que comporta l’acció d’algú, cosa que s’insinuaria més amb termes com bergant, per exemple, que és algú que mou brega o guerra, directament, i escampa la destrucció al bell mig d’un cos social, sense intervenció directa de cap personalitat abstracta del més enllà, és a dir sense intervenció de cap dimoni. Tot resta al més ençà, en aquest sentit. Es podria dir que es com si es fessin sentir els efectes contraproduents d’un medicament que per mal administrat esdevé tòxic, ja que els principis que el componen substancialment, uns de beneficiosos i altres de perjudicials, són com les armes de doble tall: així tenim un bregador o guerrer que hauria de restablir l’odre actuant desbridat amb propòsits esgarriats i que es converteix en un perill social. El bergant.
En un tercer grup, derivat per extensió dels primers grups, i amb mots com orc, maligne, i diabòlic com a caps de llista, s’apuntaria més aviat la degradació de l’individu per possessió infernal. Aquests espècimens, que trobem a l’arrel de l’adjectiu (orc, maligne i diable) representen l’infern o l’inframón amb les seves autoritats, que en aquest cas s’han procurat un salconduit per dominar un espai terrenal del qual foren desterrats (veg. expulsió de Lucífer de les hosts celestes com a protector dels humans). Un cop algú es converteix en una persona maligna o diabòlica pel seu comportament es capgira tot l’ordre establert i el paradís terrenal, basat en la dreta llei de la pau divina, que assegurarien els éssers angèlics, celestials o benignes antagonistes dels primers i ara condemnats a l’exili pels qui en teoria hi haurien de ser a perpetuïtat, es transforma contra el designi pel qual fou creat en un caos, és a dir en l’anticreació.
En darrer lloc, tindríem els mots que caricaturitzen aquestes mateixes autoritats o les comeses que se’ls sol atribuir, com malcuat, escurçó i, també, vil (mot que, en origen, vol dir que no té valor o que és de poca qualitat), probablement amb l’objectiu de fer més païdora tanta maldat.
Per ajudar-nos a situar una mica més en aquest caos delirant del jardí de les maleses i analitzar de més a prop el significat del concepte “mal”, podríem cercar-ne una personificació o diverses, perquè costa déu i ajut reduir-ho a una única figura. Amb aquesta voluntat, si repassem del dret i del tort, sobretot del tort, el repertori de personatges amb intencions poc honestes que desfilen per les pàgines de Sir William, la perfídia comença a prendre cos, cos del delicte és clar , i s’humanitza de manera magistral, en la mesura que se n’assenyalen les variacions i els contrasentits. És altament recomanable, per visualitzar-ho de primera mà, anar al teatre per gaudir d’un compendi dels dolents de Shakespeare, interpretats amb tocs d’humor tràgic i estocades en les misèries enfollides dels personatges per l’actor M. Barceló a l’obra Els dolents de Shakespeare.
En aquest ventall de malvats shakespearians toparíem amb figures com les de Iago, el mediocre servent d’Otel•lo, que es marfon agònic en un sentiment d’enveja per la felicitat que li és negada i de la qual fan gala el seu senyor amb la gentil Desdèmona. En segon lloc tindríem Ricard III, un pèrfid satànic extremadament lúcid, que destaca per fer servir el poder com un succedani de la joia que li podrien procurar altres sentiments de natura angèlica, com l’amor; però tal com es plany el rei Ricard mateix, que va néixer contrafet:
[...]jo, estampat rudement i sense aquella
majestat de l’amor fatxendejaire
davant l’errívol moure’s d’una nimfa,
i que tot bell acord en mi s’estronca,
privat d’encís, per àvola natura,
deforme, inacabat, i abans de temps
enviat a aquest món on es respira,
com qui diu a mig fer, tan mal guarnit,
tan malgirbat de tot arreu, que els gossos
em lladren quan m’aturo vora d’ells;
i bé!, jo que en el fluix i en l’aflautat
moment de pau, no tinc altres delícies
matant el temps, sinó espiar-me l’ombra
al sol i comentar la meva pròpia
deformitat, i que, per tant, no puc
ser l’amador d’uns ben parlats moments,
he decidit portar-me com un brètol,
i odiar els plaers frívols d’aquests dies.
(Traducció de J.M.de Sagarra)
Tot seguit anem a parar a cals Macbeth, amb un aprenent adàmic de perversitat que, si bé de primer dubta de com cal actuar, després es rabeja, completament trastocat, en el bany de sang fruit de les carnisseries que ha comès per guanyar la corona d’Escòcia, i my Lady Macbeth que, en oposició a l’evolució de Macbeth, primer és l’Eva o potser la figura de Lilit que el tempta sense vacil•lacions i li ensenya quina estratègia cal seguir per a cometre un regicidi, ben lluny de la figura maternal compassiva que faria esperar una natura femenina, però que, més tard, s’espaordeix turmentada quan s’adona de la misèria dels crims passats i experimenta amb recança el fet d’haver abandonat la seva ànima a la foscor. Amb una mirada retrospectiva, Lady Macbeth té una revelació, en les darreres escenes, de la iniquitat de les accions que s’han esdevingut i malda per sostreure’s d’uns malsons reveladors que la condemnen a la desesperança (recordem que s’ha tornat somnàmbula). En aquest sentit, és significatiu que l’escena es desencadeni en un ambient de foscor absoluta, com a conseqüència poètica de l’acció, i que estigui il•luminada únicament per la fràgil espelma de la lucidesa que Lady Macbeth aferra amb passió embogida com a darrer port de salvació.
Per arrodonir el seguici dels malvats, es presenta Shylock, un mercader venecià de confessió jueva, que representa el dolent social, perquè situa com a tòtem de l’adoració el diner i, amb aquesta divinització del materialisme corromp els altres. De fet, no és pas per atzar que sigui de confessió jueva: ja està condemnat a ser un element esgarriador de bon començament en la mesura que el precedeix una història de calúmnies. Shylock es farà expulsar, tal com succeí amb els seus avantpassats, del temple de Salomó –es pot interpretar aquí el temple de Salomó com una metàfora de la justícia terrenal i el bon ordre social. Shylock, per mitjà de l’usura, fa caure en damnació els “càndids” que en cerquen l’ajut, a la manera d’un pastor que idolatrant un boc negre, espanta el ramat que, fins aleshores, únicament seguia l’estela lluminosa del camí recte. Ara bé no cal escudar-se en la pura ingenuïtat tampoc. Que potser no cal trobar en Shylock un intermediari que il•lumina les xacres dels qui fan veure que es deixen enganyar? Ningú no resta indemne en el blasme de la figura de Shylock. La societat s’acusa a si mateixa de deixar-se arrossegar per la venalitat amb poca resistència: és feble i, per extensió, corruptible. Quan es vol carregar els neulers o atribuir la culpa a altri, i en aquest context el jueu és l’estranger per excel•lència, és a dir “l’altre” per antonomàsia, deixant-se dur per la indolència i la manca de responsabilitat es fa palès la poca integritat dels individus que formen un cos social basat en la hipocresia. I, encara, aquesta poca integritat es torna a subratllar per la rebel•lió contra el principi de fraternitat universal, amb mostres d’odi contra algú altre que podria ser el nostre mirall. Per alguna raó, doncs, deu ser que la humanitat és damnada des del principi, segons la lectura canònica dels pares de l’església: un terme que significa ‘nada en el dan/mal’. Les bruixes no es poden pas pentinar en aquest laberint on tots hi som atrapats, més aviat s’estiren i s’embullen els cabells vora la foguera purificadora amb jornada de portes obertes a perpetuïtat perquè tothom s’hi amoroseixi les nafres.
Com a contrapunt de dolent social tenim, en definitiva, Hamlet, un dolent reflexiu que es planteja constantment el dilema de si li cal actuar contra l’assassí del pare, el seu oncle, ara nou rei a Elsinore. És tan conscient del procés del turment de la pròpia ànima, que planta un teatre per representar el seu paper en el curs mateix de la tragèdia, de manera que fa explícites les seves febleses. Aquesta representació li serveix, alhora, per llançar el verí de la pròpia fel contra la comoditat i legitimitat falsa d’una corona usurpada a traïció. El dilema és polièdric. Hamlet dubta per por: que no esdevindria un ésser abjecte empès per la ira, un cor sec que atempta contra la felicitat de l’aparença de pau social i enfolleix enarborant la bandera de la venjança per satisfer un ressentiment exclusiu i intransferible si matava l’oncle? Dubta, també, per la vanitat que li fa sentir la seva superioritat moral: així doncs, si fa pagar amb sang la sang, no se’l podria confondre amb les passions vils que han inspirat les accions de l’oncle? I dubta per incertesa: qui l’autoritza a fer de jutge a ell que és un pobre mortal? La figura de Hamlet sembla més la d’un pensador que la d’un brau guerrer, en la mesura que defuig l’acció perquè potser no li portarà la glòria, sinó la negació de la pròpia humanitat.
Com que no és fàcil de treure l’entrellat del tema ni amb adjectius ni amb personatges, demanem l’ajut dels poetes. Diu Baudelaire, la veu de l’aire malaltís i lúcid que senyoreja per damunt del París del “progrés” a les acaballes del XIX, en un esbós de prefaci per a l’antologia de Les flors del mal:
[...] És més difícil estimar Déu que creure en ell. Al contrari, és més difícil per a la gent del nostre temps creure en el Diable que estimar-lo. Tothom el serveix i ningú no hi creu. Sublim subtilesa del Diable.
|
Contactes
Registra´t
