| |
El recurs del NO
 dijous 13/novembre/2014 - 04:43  1357  4
M'ha arribat el moment. Potser a tots ens passa, no em crec pas excepcional; però m'he fet gran i m'ha arribat. La feina em blinda, una repetició diària que ja no em pot motivar. Les mateixes ordres, els mateixos petits reptes i les lluites de sempre.
Però com que el moment m'ha arribat, ja ho he dit, he decidit fer-hi alguna cosa. Li he enviat una missiva meditada al gran cap empresarial que em determina hores, sous i jornades; tinc l'esperança de negociar un lloc millor, algun avenç en aquesta història lineal que està matant les meves ganes de lluitar pel bé comú i encarar-me als nous dies, però també la creativitat i energia que impulsa tot objectiu empresarial i del que tots ens podem nodrir. Vull responsabilitats, vull riscos, vull participar, ajudar a ser millors, no només obeir i com un autòmat anar fent, dia rere dia, any rere any, deixant-me dur pel vent que em marquen, que tinc molt a aportar, n'estic convençut!
Ni tan sols m'ha contestat. Ni per escrit ni en diàleg directe i personal. Ens ha convocat a tots, 60 treballadors, i la resposta ha sigut global, impersonal i, ho he de dir, decebedora.
Per a tots aquells interessats, que es donin per comunicats: els canvis no estan permesos. Ja d'entrada, m'ha quedat clar.
Qui sap si per treure-hi contundència, o potser perquè en el fons també és conscient que l'evolució és humana, inevitable i, fins i tot, ben conduïda, d'allò més aconsellable i productiva, pel bé de tots, ha ofert alternativa. Si el desig és prou fort i argumentat, sempre s'acceptarà l'esforç de realitzar algun curset que possibiliti noves passes. Una pega, però, la rendibilitat depèn de l'assistència i calen cinquanta alumnes per poder executar el curs a un preu raonable. Si no s'hi arriba, també es pot provar, però el cost ha de liquidar-se íntegre per part dels o el assistent i, és clar, pot ser molt car.
Tot dit.
Aixeco la mà.
- Sr. Català, pregunti, endavant.
- I passar el curs garanteix canvis i millores?
- Sí, i tant, tot es pot parlar. Els llocs de feina de cadascú són inamovibles, els sous intocables i les tasques i horaris perennes, però tota la resta, sempre es pot tractar.
- Coi, una mica injust i estrany tot plegat, no?
- Injust? Estrany? No es preocupi, Sr. Català. Perquè 'estimo li dic que a cap lloc millor podrà anar.
- I això no ho hauria de decidir jo?
- Sí, és clar, és clar, quan vostè estigui preparat.
Tants segles d'història... i encara menors d'edat.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
