| |
Qui viu a una pinya sota del mar?
 dissabte 8/novembre/2014 - 03:56  1297  0
En els records estàtics i interessats de situacions pervertides per desitjos de coses impossibles la inspiració troba el que la raó lluita per amagar. I en cada nova passa del ja tan caminat sender, la llum que insisteixes en veure diferent segueix brillant justament igual que fa tan sols un mes. He arribat fins aquí sense pensar on anar. M'he assegut a la sorra molla sense pensar que potser se'm farà massa tard per tornar. He tancat els ulls i m'he deixat dur pels cants de sirena que tot mariner anhela però no tots aconsegueixen captar. He aixecat les parpelles i, de nou, ha aparegut la realitat, l'horitzó llunya, el dia que s'esgota, la humitat de la tardor, la fressa dels que gaudeixen el cap de setmana entre converses amenes i riures desenfadats, prou lluny per no entendre'ls, prou aprop com per saber que hi són. I en ma soledat, m'has tornar a acompanyar.
En les teves passes he seguit les giragonses imprevistes del camí, el ritme inestable de cada nova nota d'una melodia condicionada, amb disseny no prou precís.
En els teus braços, en les teves cames, he palpat l'estabilitat, la rigidesa i els prejudicis arrelats, immutables, l'alt preu de la pròpia seguretat.
En les teves mans he sentit el plaer i el desig, el pessigolleig curiós i la força suïcida; uns dits àgils i un tacte serè, fonedís, desaparegut.
En els teus ulls he llegit la il·lusió d'un nou demà, he olorat la por d'un incert futur, la tendresa d'un despertar plàcid i la calma d'una vesprada llarga.
En les teves paraules he llegit l'esperança, el desig, la fredor i l'enuig. M'has transmès, hem compartit, hem rigut i hem patit.
T'he vist tantes coses que res sorprèn. T'he escoltat tants enganys que maleeixo la fe, em perdono la confusió i renuncio a voler saber. T'he esperat tant de temps que he perdut batalla. T'he aguardat tan delerosa i innocent, que la pèrdua resulta ingènua, però no indiferent.
Se m'ha fet de nit entre barques i arena, entre anhels i olor de sal, entre records i fiblades de tendresa. Se m'ha fet fosc a raser de la lluna plena, arraulida i somniadora en el vaivé sorollós d'un mar emprenyat.
Sona el telèfon, un tit tit tot horrible que he de canviar. Maleducat, agressiu, trencador i violent; en què devia estar pensant? El teu nom brilla a la pantalla parpellejant. Em torna la teva olor i m'abraça la teva proximitat. T'enyoro. Ara. Aquí. Quan no hi ets. On no et puc tenir.
A - Ho has sentit? Diuen que el Bob Esponja votarà demà.
B - Diu que viu a un pinya sota del mar.
A - No m'escoltes. Ens volen prendre el pèl, se'n foten per fer-nos mal.
B - Diu que absorveix tant que pot arribar a explotar.
A - La teva ironia em treu de polleguera, sempre em prens per un idiota.
B - La ironia és un dolor que no pot plorar, i riu. L'expressió de la impotència, l'estimar-te sabent que demà ja no m'estimaràs i que l'oblit no se't menjarà. També diu que cuina burgers, i són de cranc.
T'has ofès. Has penjat. Ens hem rendit. Si comprendre's fos tan senzill com estimar-se, potser res seria tan complicat.
Resto immòbil. Segueixo pensant, imaginant, somniant. El que deixem enrere, el que vindrà. El que reinventarem, el que trobarem a faltar. I el Duran ha anat a Mèxic aquests dies. Sempre hi ha qui opta per escapar.
www.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
