| |
Tristesa amb majúscules.
 dijous 30/octubre/2014 - 06:37  1889  0
Aquesta tristesa que m'omple, aquesta tristesa indescriptible... no ho volia fer, no la volia escriure com frÃvol missatge al no res, no, les forces no em deixaven per no saber com fer-ne de paraules mirall.
Potser sà hi ha molts tipus de tristesa, potser sÃ, però només conec aquesta que tot ho acapara, que no s'escapa, que és ben endins com sang entre les venes circulant i fins i tot quan els somriures s'escapen per escletxes i els riures trists dissimulen les tristeses, i l'oblit impossible d'altres somriures i altres riures, l'oblit impossible d'ella, sempre present i sempre absent, sempre en trista companyia d'esperit tan isolat.
Tristesa en majúscules, potser no hi ha format major de lletra que descrigui la tristesa, impossible de descriure la utopia de fer entendre un estat irreversible, quan només la mirada en dona pistes i mirada mai mirada per ningú més que en escrit insuportable.
Com endinsar-se en un pou fons i sense fi, en caiguda lliure, en caiguda lliure de l'esclau que ja mai es pot sentir ja lliure d'escollir si tristesa o no tristesa, impossible, i impossible manifestar sense llà grima ni plor aquesta desconsolada presència que embolcalla més i més i que t'atrapa, nit i dia, en solitud, i silenci impossible de ser trencat, tot fent-se miques, tot impotent i no possible de cercar com explicar...
Si tancar els ulls, desaparèixer i oblidar ja tot alhora fos possible, ai si aixà fos! i oblidar i mai més caldre insuportable escriptura que us fos més vilipendiada com incompresa raó d'escriure... Ja veus quanta incoherència és possible d'expressar, com d'incoherents som i visquem ja sense més, ja sense més, ja sense més... com tristesa amb majúscules, com seguir i no voler, com voler i no seguir, vet aquà la coherència incoherent de les paraules, vet aquà com mai podré millor expressar doncs ja no en sé.
|
Contactes
Registra´t
