| |
I hi mirava...
 diumenge 26/octubre/2014 - 02:36  974  5
... i veia com la sala s’omplia de mica en mica, uns en silenci i altres en incoherents coherències que transmetien solituds en companyonia; uns guaitant tot expectants, altres cercant presses aparents per endur-se’n a la boca, com fauna diversa i plural, sense endevinar cap intenció que fos veritablement d’endevinar, perdut en la mateixa inconsistència d’una atmosfera massa, massa tèrbola... pel seu gust.
Es quedà repenjat a la barra, ara silenci, ara músiques complaents, després qui pretén en secret gens dissimulat seduccions a destre i sinistre, amb à nima insegura i aparença de seguretat sòlida com el marbre, amb la mateixa fredor, amb la mateixa boira que s’endinsa en les matinades...
I mirant, i hi mirava fatigat, cada cop més, cada cop més desesperançat, amb l’ull fixat, amb l’à nima trencada, amb el cor gairebé aturat en el batec silenciat del seu verb, sense plasmar paraules ni mots que ningú més a la sala sabés com interpretar, sense forces, sense esma, només sentint el flagell del seu propi esperit en sentir i escoltar el silenci d’altres paraules i altres mots, incoherents i silenciosos i silencioses, creient ser seductors i només provocar el riure i algun somriure de burla... i ell allà distant, distant i enfonsat en la seva pròpia merda, en el seu propi alcohol i ofec dissimulat i silenciós, fins caure al pou del propi verà imaginat, fantasiós, desconsolat, impropi de qualsevol racionalitat mÃnimament raonada, lluny de tota harmonia i pau d’esperit, gelós de tot i de tots, gelós de viure, gelós dels riures i somriures, de burles que de sobte només miraven a aquell cantó fosc i solitari de la barra d’aquella sala ja mig buida. Trist, capficat en el no res que ell fa tot, capbaix i en retirada, fugint d’aquell infern, d’aquell ambient sà i intoxicat en la seva memòria desagraïda, sense dir res, sense fer-se veure ni notar, i vist i observat i rigut i burlat, pel destÃ, per aquell maleït destà i la pròpia i conreada misèria; i marxà , i marxa, sense ganes de retorn, sense ganes de..., sense ganes. I marxà tot conjurant-se mai més tornar tot sabent-se un mentider, tot sabent que hi tornaria l’endemà , hi tornaria, només per sentir aquell alè distant que l’enfonsava més i més, el seu flagell, la seva mirada de burla, la seva pròpia burla i propi insult, tèrbol, incomprès i..., i ella i allò l’alimentava, ofès i humiliat en sà mateix, alimentat i sobreviu, fent de tristor i patiments la seva droga.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
