| |
These foolish things...
 dimarts 14/octubre/2014 - 07:58  1305  2
La vaig veure entrar des de la darrera taula del menjador d'aquell restaurant d'entre vinyes. Arribava tard per una qüestió d'horaris incompatibles, els mateixos que ens havien provocat anar-hi, inicialment, per separat.
Estava radiant, embaucadora. A coll descobert, esbelt i nu, tan sols els cabells solts protegien sa delicadesa. Un discret penjoll allargat i poc visible li queia en vertical fins el centre d'un escot que em recordava escenes anteriors, de tan sols feia unes hores, on només hi érem ella i jo. El vestit blau elèctric li oprimia els pits que, immòbils, perdien naturalitat però guanyaven rigidesa, i la tela queia lleugera resseguint el seu contorn fins la sensible cintura, la que rodejava quan, enyorat, necessitava sentir-la aprop. Més enllà dels malucs, per sota la faldilla desenfadada, les cames avançaven fermes, a pas segur, tot i els talons, tot i el fang, fruit de la inesperada pluja de la nit abans.
Desitjava aquell cos, la carícia d'aquelles mans petites, el gust d'aquells llavis tendres i l'olor del seu cabell enredat entre el meu nas, com tantes nits abans, com tantes que quedaven per arribar.
I avançava. Primer sense tenir clar l'objectiu; després d'algun mirar incert, finalment m'havia vist. Avançava i venia cap a mi. Decidida, amb un somrís lleuger, algun moviment de mans nerviós i gens de maquillatge. I vaig anhelar acaronar-la, besar-li el coll i agafar-li la mà, reseguir-li els dits. Però no em vaig moure d'on era, gaudia tot just allà, observant-la venir. La seva mirada, primer encesa, ara dubtosa, es devia preguntar què hi feia allí, palplantat, immòbil, limitant-me a veure-la arribar. I tenia raó. Potser no era el més adequat, però el temps s'aturà en aqueslls instants, i res me la podia prendre...
Tornaríem a fer l'amor sortint d'aquí. Tornaria a tenir-la entre els meus braços, acariciant-la, tocant-la, relliscant per cada contorn, cada espai, cada racó, i fent-la estremir, sentint cada moviment, gaudint de cada nova sensació. Vaig notar com se'm tensionava l'entrecuix i em mudava la mirada; el cor se m'accelerà i la pell ja la frisava.
I caigué. De cop. En uns segons. Quedà absurdament asseguda a terra. Cames creuades i braços caiguts. Desvalguda, perduda. I rigué. Em mirà, i rigué. I vaig riure. I la vaig estimar encara més.
S'aixecà. Alguns l'ajudaren, altres ni tan sols van reaccionar. Quan vaig anar a buscar-la, ja tornava a ser de peu sobre els dos talons enganxats en un terra impossible, però nerviosament digna... i somrient.
- Això passa per deixar-me sola en un casament, entre tanta gent.
Li agafo les mans i ens fonem en una abraçada. Intensa. Quanta felicitat cap en aquest moment?
www.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
