| |
Belades: Dies Històrics. Una Nova Oportunitat?
 dissabte 13/setembre/2014 - 04:04  1816  0
Sempre arribo tard a les cites importants. Si hem decidia per estimar una dona resultava ser que no era el moment oportú, invariablement arribava massa tard o massa d’hora, aleshores, em miraven incrèdules o m’anunciaven corpreses, radiants i amb la mirada perduda en algun lloc desconegut per mi, que estaven apassionadament enamorades del meu millor amic. Quan finalment vaig aconseguir ser pare i construir el més semblant a una família que vaig sé capaç, no vaig ser-hi a temps de veure el naixement del nostre fill i em vaig perdre el seu primer concert de nadal a l’escola, també el comiat del primer viatge de colònies.
Quan sospitava que la meva historia m’empenyia a actuar si no volia perdre la meva família, en arribar a casa descobria sorprès que havia tingut lloc una precipitada mudança. Mentre feia un cop d’ulls buscant una nota o una explicació, recordo veure les taques que les fotografies i el sofà havien deixat a les parets, arreu del piset: bosses de plàstic, un rodet de precinte, una caixa de cartró buida, un petit matalàs brut arrambat contra la paret dessota la finestra, però cap lletra escrita enlloc. Assegut en terra escoltava embadalit el ressò que feien en les habitacions, les gotes de pluja repicant contra les finestres.
Les cites històriques són les que em produeixen més badalls i tinc una mica d’experiència en aquest sentit, doncs he viscut al caire de la devastació nuclear bona part dels meus anys de vida. He estat espectador atònit del grotesc final de la dictadura del Generalisimo Franco, i de la comèdia posterior anomenada la transició -- val a dir que un cop els diners han deixat de circular, ara, se'ns apareix en tota la seva nuesa -- capítol a part mereix el cop de teatre associat al 23 de febrer de 1981 destinat a uniformar el pensament, la organització social, les esperances, el coneixement, conduint-nos a més cap una nyonya perdurable.
Altra gran moment històric i somnolent fou el fred desballestament a Europa del estatus quo fruit de les dues grans guerres del segle XX. Concretades en la unificació de Alemanya i l’ensorrament de la Unió Soviètica. Esdevenint el valor dels diners i de les propietats materials com la única raó justificadora de tots els nostres actes. Assolida la absorció massiva d’aquest paradigma, podem sentir avui els efectes i la por dels esclaus, en la llarga nit de la crisi que tant amoïna als amos. Què voleu que us digui, al capdavall sempre ha estat igual, el capital y la ciència han anat superant tots el entrebancs, són la parella coneguda més unida i persistent fins ara. Però aquesta unió quan més progrés i confort genera, ho fa a costa dels espais de llibertat públics, privats i els del l’interior de cadascun de nosaltres. Incloent tots els éssers humans que ens han abastit i abasteixen aquesta ansietat insaciable.
De nou la historia sembla voler convocar-me, no sé si podré resistir els badalls. El poble català se'n surt de la fila i forma un altre reclamant espai vital propi. La existència és una antiga roda girant implacable damunt la línia del temps, a cada revolució s’obren de sobte les portes tant a nivell personal i col•lectiu, per viure la vida lliures, amb l’amor com a única ideologia i govern possible enfront la cobdícia. Fins ara s’han malmès totes les oportunitats de donar veu als desheretats, aviat sabrem si tot plegat és un caprici de la petita burgesia amoïnada per assumptes comptables, amb el patrocini dels llinatges més rancis, poderosos i nostrats.
Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostre veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin
(Per a tots nosaltres)
Miquel Martí i Pol
|
Contactes
Registra´t
