| |
Follets.
 dimecres 23/juliol/2008 - 10:54  1202  2
Els follets conspiren, juguen, empenyen, fan pessigolles i donen pessics. Sempre a l'aguait, mai no dormen. Quan menys m'ho espero em fan sospirar, em treuen en enlaire del terra i em porten al país de Mai Més, m'estrenyen els ous, mentre em besen el cul. Si els deixo em llepen de dalt a baix transvestits de sensual hurí. Sovint em recorden el que sóc, enfonsant els meus peus dos pams sota terra, per qué en el fons em necessiten assenyat per a ells continuar existint.
Els molt putes, em surten amb el "ja t'ho vam dir" després d'haver ficat la pota.
Altres ocasions, subtilment, m'avisen d'algun perill, es tornen intuïció.
Gairebé sempre, la seva ruta és alambinada, oscil·lant, i tant empenyen de costat com per l'esquena, somriuen entre dents o es burlen entre rialles. Si s'emprenyen em provoquen dolors d'esquena, contractures diverses, pressió al pit o descoratjament.
Ja són massa anys convivint-hi, si no fossin amb mi els trobaria a faltar, i possiblement estaria més mort que viu. Com tots els follets, són anàrquics i cada un va a la seva, sol es posen d'acord per empipar-me.
Segons passa el temps, preval un més que els altres.
N'hi ha un, babós, de dits llargs, curt de gambals, sempre ensumant racons humits,
es presenta quan menys me l'espero amb l'eina tensa, a punt de tapar amb ell tot forat que se li posi davant, i quan no ho aconsegueix m'ho deixa tot pringos. Darrerament demana més varietat, que està fart del mateix forat.
El de les preguntes insidioses és un tipus amb cara restret. Plantejant dubtes a tort i a dret, amb un mig somriure amb què ensenya unes dents afilades,
untats d'un verí que no mata però fot el seu. Quan es presenta li ensenyo la llista de despeses fixes de cada mes, dóna mitja volta remugant un "tornaré" carregat de mala intenció.
El content i optimista, s'encarrega de fer-me riure, feliç, seductor, amant, ocurrent, sap viure la vida i fruir d'ella. M'explica acudits verds i pikants. Acompanya els meus dits per pessigar culs, acariciar natges, petonejar colls, un sol de follet.
El violent apareix carregat de ganivets, punys americans, i fusells. Em xiuxiueja a l'oïda consignes guerreres, plans d'extermini, mètodes de tortura i solucions definitives. El tinc ben controlat, sap que per aquí no hi passo, i encara que de vegades el deixo esplaiar-se perquè tranquil·litzi el seu ardor piròfil, té la porta tancada. Ell continua intentant-ho amb l'esperança que algun dia baixi la guàrdia i em deixi portar als camps del déu Mart i arrasem junts qualsevol llogarret que se'ns posi al camí.
El follet sensible, connectat amb el cor, amb els sentiments, les emocions.
Està aquests dies amagat, o més aviat el tinc a l'ombra. Parla baixet, com una lletania que es repeteix hora a hora, sap que a la llarga sempre gana ell. No té pressa, sap que no l'oblido, encara que sembli que no existeix continua rondant pels ombrejats boscos de la terra, respirant sense cessar l'aire pristi que li envolta, aliment que no empatxa. Al final de cada cicle sempre arriba la seva hora, s'eleva al zenit, i sense parlar amb la seva sola mirada em rescata del fangar en el qual m'he anat enfonsant a poc a poc.
El de les ulleres, és el que ha escrit això, deixeble de Descartes, armat de regla, compàs i microscopi. Dissecciona, enuncia postulats i teories. Naturalment s'equivoca, li costa reconèixer-lo, perquè alhora que racional i intel·ligent és orgullós.
El somiador participa de tots els altres, envoltat de núvols, flotant entre dossers de gasa i setí. La mirada perduda en altres mons, ell no pertany a aquesta realitat.
Viu en una altra dimensió, i el que d'ell veig és la seva projecció en la meva.
S'acobla als altres follets i junts em passegen fora de mi. És addictiu i al mateix temps terapèutic. Genera endorfinas que apaivaguen la meva ansietat i tristesa. Tan aviat ha complert la seva missió li dono una etèria puntada de peu al cul i l'envio al seu edèn.
Hi han més, esperant que us els presenti, altre dia us faré cinc centims.
|
Contactes
Registra´t
