| |
BREVARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA.
 diumenge 7/setembre/2014 - 06:50  650  2
ANELL
Treure’m l’anell va ser dificilÃssim. FÃsicament i psÃquica. Està clar que des de que em vaig casar m’he anat engreixant una quantitat considerable de quilos i que l’anell havia esdevingut com una mena de serp d’aquelles que estrangulen les seves vÃctimes, però al meu dit. Ara que estic com estic diria que potser fins i tot més a la meva à nima que no pas al meu dit, però això són ganes d’escriure prosa poètica.
La decisió de treure’m l’anell va ser doblement dolorosa: la vaig prendre quan vaig tenir clar que m’agradava una altra noia . Llavors, continuar portant aquell anell, quan ja feia catorze mesos que no vivÃem junts, quan tot ens abocava a la separació, quan jo sentia que m’agradava una altra noia? Només era el sÃmbol d’un engany, la presència d’un passat que ja era fals.
L’evidència de l’atracció profunda per l’altra noia va ser definitiu. No podia lluitar per a que tornès la meva dona, quan la que m’agradava era una altra. Una relació de parella no ha de ser un premi de consolació d’un amor frustrat o la necessitat imperativa de viure en companyia. Una relació de parella vol amor, passió, admiració, quÃmica. Quan sents que sents això per una altra dona que no és la teva, sigues digne i no t’acovardeixis. Si, a més ella ha tingut la valentia de fer el primer pas i no hi ha hagut ni retrobament, tu fes el segon, amb tot el respecte i tota la tendresa, també amb una part d’amor que no marxarà mai, però fes el segon pas. Perquè ningú no es mereix que l’estimin malament ni com a un succedani.
Em va costar molt treure’m l’anell. M’hi vaig posar sabó i tot i aixà em vaig fer sang i em va sortir un vermell. Però l’anell va acabar sortint. Ara el guardo a la capseta dels meus records, que és una capseta que m’ha acompanyat tota la vida i on només hi guardo coses entranyables. I tot i que ja fa més de quinze dies que me’l vaig treure, la marca encara hi és. I ben rotunda. El metge diu que no m’amoïni, que acabarà marxant, però que tant la meva à nima com jo necessitem temps.
Ara mateix, penso que no estic preparat per tenir una relació de parella, que em cal madurar molt. Si no un bon partit, al menys he d’aconseguir ser un partit raonable. I parlo des del punt de vista humà , perquè una de les tasques pendents és desaburgessar el meu esperit. I per arribar a aquà m’he d’agradar molt més jo. Però el repte que tinc al davant d’intentar agradar-me em fa una il•lusió enorme, com si fos un Adam amb una segona oportunitat per construir-se millor.
Però el sentiment de que estava en una situació de no retorn va ser absolut. La il•lusió ja no era viure amb la meva ex i suposo que a aquestes alçades de la vida, quan més de la meitat del camà ja s’ha recorregut és un imperatiu categòric ser honest amb un mateix i també amb els altres. I amb els altres vol dir sobre per sobre de tots amb ella, la dona a la que he acompanyat fins aquà i la mare dels meus fills. Amb anell o sense ha estat fins ara la persona més important de la meva vida. I deixar de respectar-la seria insultar-me greument a mi mateix.
|
| |
nuria_77 |
admirable
Wednesday, September 10th 2014, 2:50 PM
per sincer, per autèntic, per franc, per sensat, per empà tic, per ben pensat, per ben descrit, per ben definit, per emotiu i per cert.
Com diu la Sue_bel, tot el que importa a la vida ens deixa empremta, i hi ha empremtes que val la pena viure-les, integrar-les i acceptar-les. Reconciliar-nos amb el passat no només ens fa més forts, sinó també més conscients de nosaltres mateixos.
Ànims i molta força!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
