|
Belades: No, No Sé Nedar
dissabte 6/setembre/2014 - 05:20 831 0
He viscut en una gran ciutat durant més de mig segle, malgrat la distancia que avui em separa, confesso conservar encara aquella relació de amor i odi tant pròpia de les grans concentracions urbanes. Ara visc en una població costanera, des de casa no puc escoltar el so de les onades ni veig el mar, això si, puc detectar la seva presencia en cadascun dels racons de la vila, en el cel, en el aire, en la representació humana desplegada els caps de setmana, i de manera particularment exuberant durant els mesos d’estiu.
Em considero un indígena més de la mediterrània, la totalitat de la meva dispersa existència s’ha escenificat invariablement amb aquest rerefons.
No obstant sempre li he girat l’esquena. Les grans masses d’aigua em provoquen un cert neguit i una fluixedat de cames, creixen al llarg dels anys. Per això quan m’acosto a la vora del mar ho faig prenen tota mena de precaucions, amb prou feines submergeixo els turmells, talment dec semblar un habitant del cor de la estepa veien per primer cop la mar. En canvi des de ben petit conservo una profunda impressió, causada per la contemplació de terra ferma.
En la meva infància vaig acompanyar sovint a mon oncle de cacera, l’objectiu era matinar i agafar-ne vius la major quantitat d’ocells cantaires: caderneres, verdums...per participar amb ells en concursos de cant arreu del país, dels quals si esdevenien campions els vendria més tard per un bon grapat de calerons. Per aquest propòsit feia servir vesc untat en branques estratègicament clavades a terra, on penjàvem les gàbies dels millors exemplars que tenia, com a reclams. A mi tot plegat em semblava un espectacle cruel, netejava els que trobava més adients i matava la resta, retorçant-los el petit caparró que sobresortia del puny, amb tres dits de l’altre mà. A peu dels paranys s’amuntegaven els pardals immòbils amb les ales enganxifoses.
No obstant això, tinc un record viu de la excitació experimentada invariablement quan l’albada encetava un nou jorn. El cantó oriental del cel fins aquell moment estelat es transfigurava diluint-se lentament en tons blavissos, començava per una petita franja darrera la fosca serralada. Ressorgia la contrada entreveient-se la natura mandrosa lluint en silenci el cromatisme exultant del paisatge autumnal. La boira humida reposava com ramats disseminats per les fondalades. El sol i la vegetació exposada al ras jaient empolsinades amb les primeres gebrades, quan el sol remuntava la carena i vessava tebis rajos a la vall, el terra resplendia emeten guspires de llum diamantina.
Totes aquestes manifestacions de la natura vistes avui amb aquella mateixa mirada, em continuen bocabadant per la seva màgia i bellesa. I no, no sé nedar.
|