| |
BREVARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA.
 dissabte 6/setembre/2014 - 02:41  622  1
- L’ENDEMÀ DEL TSUNAMI:
Llevar-se l’endemà del tsunami és aclaparador. La sensació de por, de pà nic, de solitud és immensa. I no et distreuen les mans dels operaris que t’han anat prenent records seguint les seves odres. Ja no és un dolor puntual de cada cosa que marxa. És la presència del buit materialitzada, és a dir, desmaterialitzada.
Es com arribar de sobte a una illa deserta i no tenir gens clar si seràs capaç de sobreviure.
- L’ABORDATGE DE LA SEGONA RESIDÈNCIA.
La segona residència és de la ex. Era dels pares de l’ex, que eren de fora de Barcelona. És una casa de poble gran i antiquada feta per a que les persones hi visquin confortablement (al contrari dels pisos de les ciutats que estan fets per a que els especuladors hi guanyin diners). És la casa dels caps de setmana, dels estius, dels nadals i de les setmanes santes. És el poble de molts amics que m’estimo moltÃssim i que no sé com continuaré estimant. És un drama.
La veritat és que l’ex avui està més tranquil.la i amable que el dia que va venir a casa. Jo, en canvi, estic més neguitós, més a la defensiva. Ara entenc el que li devia passar també a ella: es té la sensació d’estar jugant a camp contrari i de que et diran que allò o allò altre no t’ho pots endur. O, sense que t’ho diguin, tu no saps si allò que sempre ha estat a allà ara ha d’estar a un altre lloc.
Però jo tot això ho tinc força solucionat: tinc quatre vestits, un parell de mobles i un 4.000 llibres. Els vestits són inequÃvocament meus, els mobles són de casa dels meus pares i els llibres no sé si em cabran a casa, que serà una casa-biblioteca. Els nois de la mudança em diuen que mai no havien vist tants llibres i hi ha un moment que em comenten que tenen por de continuar omplint el camió i de que aquest bolqui. Els hi dic que els professionals són ells i que facin el que considerin que han de fer. Al final hi caben tots els que em volia endur, tot i que n’he deixat uns quants a la biblioteca que ara sembla una mena d’esquelet de dinosaure. No crec que a l’ex li faci cap bé veure-la aixÃ, però no li dic.
Volia fer una dolenteria però me n’he estat: com que quan ella va venir va prendre tots els miralls de casa, jo pensava fer el mateix amb tots els miralls de la casa del poble. I aixà quedarÃem més o menys empatats a miralls. Però no estic d’humor, ni vull gratar més en cap ferida. Ja els aniré a comprar i els triaré al meu gust.
NOTA IMPORTANT: No cal dir que tot això es basa en fets reals, però crec que és honest dir que també és literatura. No en el sentit que no estigui vivint això sinó en el sentit que reflecteixen una visió subjectiva del que està passant i, a més, amb una manera de narrar influenciada per uns criteris estètics. En definitiva, que sóc menys realista del que semblo perquè hi ha un afany de fer el relat interessant. Crec que és honest i que ho havia de dir, sobre tot perquè la meva ex és una gran dona i la tendència a la caricatura literà riament està justificada persona però personalment és injusta.
|
Contactes
Registra´t
