| |
Penjat de l’arc de Sant Martí.
 dimarts 2/setembre/2014 - 05:05  1248  0
Com mirant el món des de les alçades, assegut a la trona de l’arc de Sant Martí; semblaria fos com Déu si no fos per les pròpies misèries que en prou feines caben en totes les butxaques; assegut, penjat de l’arc de Sant Martí, tot mirant i enyorant alhora tots els seus colors primaris i variats, en alegria immensa que escampa el seu somriure boca avall de mars a mars i terra enllà.
I mirava tot el tràfec escampat, observava la munió de gents diverses, d’infants a les platges, jugant, rient..., i a les muntanyes i rius i llacs, a les planes i valls, dispersos, aliens a tota immundícia i misèria, feliços.
I, embadalit, assegut a la meva trona, guaitava parelles radiants, agafant-se sense cap pudor de les mans, abraçant-se, abraçats i abrasats, petonejant-s’hi amb passió infinita i desenfrenada i, ignorants, alienes a la meva observació traïdora i d’envejosa gelosia...
I mirava a sota meu, com famílies passejaven , esclataven en somriures mostrant joia per totes bandes; tot tipus de famílies, infants i joves, vells, tots feliços, amb semblança d’ideal i plena vida; i admirava tant de color, esperança i alegria desbordada; qui podés...; ignorant, aliè i distant de poltrones allà penjades, en un arc de Sant Martí.
I, jo, penjat de l’arc de Sant Martí, llunyà del món, barrejant grisor i fredor amb la paleta entre bandes de colors en les alçades, cames penjant-hi; i sense l’esma de ser a baix, només espia, només guaita d’aquella farsa de teatre mut, fugaç...
Entre ombra i llums, lliscar de gotes en baixada per l’arcada a banda i banda de poltrona mig esquinçada pel dolor, com pluja fina d’unes llàgrimes deixades d’impotència, per ser a dalt i no baixar, distant dels riures i esperances i de joies, ignorant, aliè de vida. Penjat de l'arc... de Sant Martí.
|
Contactes
Registra´t
