| |
Cinefília xunga 2 - Set núvies per a set germans
 divendres 4/juliol/2014 - 12:52  1212  6
Bueno... doncs resulta que ahir vaig veure “Siete novias para siete hermanos” i us explico una mica de qué va:
Resulta que al Howard Keel li pica allà baix i es vol agenciar una femella. Per això baixa al poble a buscar-la i li diu a la més pànfila:
-Tu!
-Vale! - diu ella.
Total... que se l'emporta al monte que és on viu, però no li diu que viu amb sis germans a quin més guarro. El Howard és alt, guapo, ben plantat, fort i canta molt bé, però allò que es diu actuar... com ho diria? Como que no, vale? De fet, com la majoria d'actors d'aquest tipus de musicals. Suposo que no es pot tenir tot.
Al final, la Milly (sense el Vanilli) aconsegueix domesticar als germans, i a aquests els hi entra el mateix picor que tenia el Howard. Decideixen baixar tots al poble a construir un graner mentre ballen, lliguen i es barallen, que és una cosa molt difícil de fer tot alhora, no sé si ho heu provat mai... Tots s'enconyen allà d'unes altres pànfiles, més que la Milly (Jane Powell, una d'aquelles actrius de casualitat, en realitat anava cap a cantant d'òpera i no hi va arribar), però com que elles no són tan fàcils baixen un altre dia i les segresten. Provoquen un allau i els del poble no poden arribar a rescatar-les fins a la primavera. Durant els mesos que estan allà els entra un síndrome d'Estocolmo que flipes i al final hi ha boda per tots, d'aquí el títol.
Hi ha un moment abans del segrest que estan tots molt tristos mentre canten, ballen i tallen llenya “....Aaaaaaim a lonsom puuuuuuuuuuulcat...” (I'm a lonesome poolcat) perquè tenen la mania de fer moltes coses alhora sempre.
La història està molt bé, perquè té moralina d'aquelles que agradaven al públic idiota d'Amèrica. A més, tots canten, ballen i fan acrobàcies, que sempre és divertit de veure. També fan molta gràcia els decorats que suposa que estan a la muntanya, que si t'hi fixes veus que es belluguen i estan mal pintats.
El set germans tenen noms bíblics i van per ordre alfabètic: Adam, Benjamin, Caleb, Daniel, Efraim, Flor(Frank, en la versió original i en la catalana) i Gedeon, lo qual fa que la pel·lícula guanyi punts. El moment interpretatiu més punyent és quan el Gedeón li dona un cop de puny a l'Adam, que li treu cinc pams d'ample i tres d'alçada.
El director és l'Stanley Donen, un dels més grans en quant a musicals i aquí no es pot fer broma: chapeau, tots d'empeus, la mà al cor i cantem New York, New York it's a wonderful town. Ha estat el responsable entre d'altres de: Un dia a Nova York, Cantando bajo la lluvia, Charada, Una cara con ángel, The pajama game... fins i tot va dirigir un capítol de la serie Luz de luna, la del Bruce Willis i la Cybill Shepherd.
És un musical d'aquells clàssics, de tota la vida, de sofà un diumenge a la tarda amb cops de cap. Adolph Deutsch i Saul Chaplin van guanyar l'Òscar a millor banda sonora de pel·lícula musical l'any 1954, més que merescut, l'any que la triomfadora absoluta va ser “La ley del silencio”, d'Elia Kazan.
La recomano molt, li posaria un 17 sobre 20.
P.D.: S'ha de tenir una predisposició especial en el moment de veure-la, obviant comentaris masclistes (típics de l'época, i més tenint en compte que se suposa que la història passa al segle XIX) i anacronismes, sabent que es va fer fa seixanta anys i que era una altra manera d'entendre el cine.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
