| |
Pixant fora de test
 divendres 27/juny/2014 - 07:37  2751  0
Reconec que això que he fet en el darrer bloc, així es podria definir.
Però què collons, algú ho havia de dir i ara m'hi abonaré a excusar-me. Fa uns anys enrera, justament per aqui, vaig tenir el plaer de conèixer una persona molt especial.
Només teniem en comú la terra dels nostres avantpassats.I cap dels dos hi vivia. Ara mateix ni recordo com va anar que arribessim a parlar, però juraria que va ser totalment fortuït.
De seguida les hores es tocaven les unes amb les altres, tancavem el xat parlant de mil-i-una coses, quasibé totes banals i intempestives com l'hora tard que se'ns anava fent. Ni quedavem ni ens imposavem cap regla horària, senzillament coincidiem... o no. A vegades passaven setmanes que ni per inèrcia parlavem, això si, algun missatge des del xat mateix demanant si tot anava bé. En resum, un bon rotllo acollonant.
La diferència d'edats principalment, ens feia compartir consells totalment assenyats i vistos de punts de vista molt diferents, això crec que els feia vàlids. Ella, a mig sortir d'una aventura amb algú mig aforat de per aqui, jo, guanyant-me el detonant perquè la meva musa virtual m'engegés a pastar fang no sense abans intentar destroçar tot el que m'envoltava (virtualment parlant), allò que diuen, que si no les has d'haver,doncs que es cardin malbé.
Així ens va anar, gràcies a la faràndula local, ens vam convertir amb amants i residents al món virtual, sense saber-ho (i menys assistir-hi) resulta que passaven els caps de setmana juntets amb no se pas quines beneïteries sexuals. Quan el poble no te feina, els gats es queden tots ben pentinats.Fins que aquestes xerrameques arribaven a orelles d'algunes persones a qui els hi feia mal.
El que és totalment cert, per difícil que sigui d'entendre, és que mai ens vam arribar ni a veure, ni real ni virtualment, i encara que sigui més increïble, mai ens vam demanar ni de quin color teniem els ulls, ni l'alçada, ni res, absolutament res que fos físic. Això crec que va ser la màgia, no ens calia tancar els ulls per imaginar un rostre o un cos que no podiem tenir a prop, ni el desitjavem a prop. Estavem de conya tal i com estavem, parlant i parlant, d'interioritats i de vernissos externs, fins i tot potser alguna mentida amagada en algun desig obscur, però que no va quatllar.
Doncs si, tot això es va anar fent malbé, per contaminació de les envejes xataires que s'imaginaven no se pas què, fins al punt que poc a poc, ens vam anar despedint endormiscant-nos a les pors del què diran i com que no teniem ni voliem anar a llocs més "intims" ens vam trobar totalment desconnectats l'un de l'altra.
El cas és que sense voler, l'he vist, no la coneixia però l'he reconegut, i l'he reconegut per culpa de que un familiar seu és un bon conegut meu. De fa poc, he retornat als origens i estic retrobant-me amb gent que feia mil.lenis que no hi tenia contacte i ves per on, el vaig trobar i em va presentar a la seva "neboda". No sabia com posar-m'hi, però va ser furtiu, els meus ulls li aguantaven la mirada i li deien un munt de coses, ella de ben segur que alguna cosa denotava.A la propera intentaré ser més valent.
Quan ens vam despedir, els vaig seguir de lluny, només un moment.
Aquella noia era, vaja, és, una Nina Ensucrada, sort que no ens vam arribar a veure a l'època de xat, ja que potser hagués deixat bous i esquetlles i possiblement hagués fet un bon disbarat.
Per això em disculpo per si algú es sent al.ludit però senzillament tant se m'en carda, ja que com altres vegades me la sua tot plegat, aquet viatje m'ha sabut greu que per culpa de quatre xafarders (ara potser m'inventaria una paraula, què us semblaria XatFarders???) es pugui arribar a trencar una amistat i de rebot es perjudiqui altra gent.
En fi, què hi farem, mala cara quan morirem i per sort no ens la veurem¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Maria, va per tu, un petó i potser fins aviat.
|
Contactes
Registra´t
