| |
La tieta
 dimecres 4/juny/2014 - 09:35  1737  2
-No vull!
-Careu, hi hem d'anar. No t'entossudeixis. Has de venir i no se'n parli més.
No m'agradava gens, ni mica, anar a casa la tieta. Quan em veia, de seguida s'abraonava damunt meu per fer-me petons. Com si fos un ninot inert, m'alçava i estrenyia encastant-me contra el seu pit voluminós. Mentre, el seu marit, un ric ranxer de Milwaukee, reia complagut; i també tota la gent gran que estaven al voltant.
La mare em va dir que m'havia d'aguantar i mirar de no fer-hi mala cara, que després de les abraçades i petons vindrien els regals.
En realitat, però, jo preferia no tenir els regals abans que haver d'aguantar aquelles mostres exagerades d'afecte.
-Ah! Careu, i sobretot, sobretot! No et passis la mà (per a eixugar imaginàries restes de saliva) per les galtes posant aquella cara de fàstic que fas, eh?
-És que em deixa ple de bava!
Mentre anàvem amb el cotxe fins a casa de la tieta, vaig decidir mostrar el meu enuig plegant-me de braços i mirant per la finestra. No els parlaria, a veure què.
-Careu.
-Careeeu.
-Que t'has quedat mut?
-No vull parlar. Estic enfadat.
-Va, fill. Canvia aquesta cara de pomes agres. A veure si encara et quedaràs sense regals.
-M'és igual. Jo no hi vull anar. Perquè hi haig d'anar?
I sí, em va alçar estrenyent-me contra els seu pit voluminós. I sí, em va omplir les galtes de baves. I sí, em va dir “com ha crescut aquest nen, si ja és tot un home! I, finalment, davant les expressions complagudes i condescendents de tots els presents, em va donar uns regals “que venen directament d'Amèrica”. Es podia demanar més?
Doncs sí, jo demanava no haver de passar per aquell tràngol, jo no volia abraçades de la tieta “americana” empallegosa; jo no volia escoltar si havia crescut molt i, molt menys encara, que ja semblava tot un home. Jo sóc un nen, sóc petit i, pel que sembla, només tinc dret a obeir sense protestar. Però de totes les coses, la que més odiava era la mania que tothom tenia de pessigar-me les galtes fins a deixar-me un senyal vermell: em feien mal!
Després de les festes que tots es feien en arribar a casa la tieta, la mare va anar a la cuina per a preparar unes menges típiques del país. A la tieta li agradava tant mostrar al seu home les delícies de la terra... I menjava tant!! Quan el plat era davant seu, inclinava el cap fins a situar el nas a pocs centímetres del plat. Amb gestos mecànicament precisos, feia arribar la menja cuinada per la mare a l'interior de la seva boca. Era quelcom compulsiu, automàtic. Mentre engolia l'escudella de galets, després de cada xarrup sorollós, deixava anar un “uhmm” alternant aquesta mena de gruny amb uns “bo, bo!” Després, amb els canalons, no podia evitar explicar, al seu home de Milwaukee, que, en realitat, aquell àpat era típic de les festes de Nadal, però que a ella li encantava poder gaudir-ne cada vegada que venia de visita al país. Naturalment, a cada engolida, repetia els “uhmm” i els “bo, bo”.
Després de la visita a la tieta, jo em vaig adormir al seient del darrera del cotxe dels pares. Gràcies a un sotrac de la carretera, em vaig mig despertar i escoltà com el pare li deia a la mare que encara en teníem per temps. Que la tieta gaudia de bona salut i que no podíem comptar en heretar la suposada riquesa que sempre deia, i la família assegurava, que tenia.
Em van despertar mentre entràvem el cotxe al garatge.
-Mare, per què sempre hem d'anar a casa la tieta?
-Perquè ens l'estimem, Careu. Per això hi anem.
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
