| |
El mirall de l’ànima.
 dimecres 4/juny/2014 - 05:27  733  1
Diuen que la cara, el somriure, les faccions de les persones són el mirall de l’ànima, de la nostra ànima. És ben cert normalment, jo hi crec prou en això i de fet mirant la cara que fem o fan certes persones ens poden fer un retrat de qui o millor de com són o som.
Tot i això molts cops somriures, mirades, gestos, que diuen molt de nosaltres, segons de qui venen i com venen no són més que disfressa de la persona, de l’esperit interior de la mateixa, i és quan la confiança esdevé inevitablement dogma de fe. És ben cert, també, que sense esmicolar la persona que tenim al davant, sense haver mantingut una conversa franca (que lletja em sona sempre aquesta paraula de franca..., però en fi...), doncs no podem realment esbrinar qui i com és, de quin peu calça, si els seus somriures són sincers, si la seva paraula és digna i fidel a la seva verdadera ànima.
Em diuen i em pregunten: per què et costa tant somriure?, clar, algú que no somriu o ho fa poc sembla aparentment algú insuls, avorrit, poca cosa desitjable de veure i conviure-hi; natural si la nostra naturalesa és la que és. Per altra banda, ui que m’està sortint massa formal i seriós això que escric..., en fi, si en el fons reconec que sóc seriós i formal, clar que quan crec que ho he de ser. Deia que per altra banda hi ha persones que no es treuen els somriures i les bones cares, potser sospitós i no ho dic que ho sigui per tothom que sempre vagi amb un somriure als seus llavis; és molt gran i admirable les persones que viuen amb un somriure constant, quina enveja, si són certs i sincers em són desitjables per la fortalesa que representen i la grandesa d’esperit..., ara pensava en el Desmond Tutu, aquest bon home que religiós tot i que jo no en tinc res de religiós, que sempre du un gran riure i somriure no només en els seus llavis si no en tota les seves faccions, destil·lant tot d’una litres i litres de felicitat. Això és admirable, això és gran!, i és així perquè no crec que el seu somriure li vingui precisament de haver tingut una vida fàcil i plena en el sentit que la majoria entenem, la majoria de mortals pecadors...
Tots som fills dels nostres anys de vida viscuts, aquells/es que tinguin la fortalesa i grandesa d’ànima sabran viure i conviure plenament amb sempre un somriure en els seus cossos, i en els seus llavis i mirades. Hi ha altres del somriure fàcil i estúpid que dic jo, i el riure una mica o molt babau, però aquests serien d’un altre capítol que no vull tocar.
És o deuria ser evident que aquells que els costa dur permanentment un somriure és perquè potser es prenen la vida massa seriosament, potser els hi manca quelcom que els fes riure i somriure amb més freqüència, potser..., cadascú és cadascú i les seves circumstàncies; però el mirall de l’ànima, amb somriures o no, poden dir-nos moltes coses de la persona i no necessàriament negatives subjectivament parlant... Si és que..., ja dic que m’he posat seriós, però també deixo anar algun que altre somriure, no cregueu.
Aquests somriures puntuals, ocasionals, circumstancials, aquests, potser valen un imperi, potser omplen de cop allò que hi havia per omplir, i tenen un preu i un valor que tots els somriures permanents que alguns/es saben dibuixar constantment.
És fàcil somriure, amb els llavis i les mirades, com fer petons; però també és difícil somriure quan cal i com cal, amb llavis i mirades expressives que ens despullen i difícil com un petó de debò i sentit.
|
Contactes
Registra´t
