| |
L'exposició
 dimarts 20/maig/2014 - 06:41  1613  0
El dimecres s'havia acabat! Les vuit del vespre i ja era hora de tornar a casa. Els dimecres se'm penjaven a l'esquena com un dels dies menys transcendents, de fet els tenia mania i no sé si per què no són el començament de la setmana o perquè encara no és el cap de setmana. Pot ser perquè sóc pessimista de mena i mai encerto a veure el got mig ple. De fet, la millor notícia dels dimecres, era que l'endemà ja era dijous i això volia dir que només restava un dia per a tenir festa. De nou!
Camí de casa, capficat en cabòries, em sorprengué un home que em barrava el pas. Somreia i no em va fer l'efecte de perillositat. Acotava el cap lleugerament com mostrant, d'entrada, una certa submissió; com concedint-me sense disputa la supremacia del moment.
-No m'interessa -li vaig dir abans que ell badés boca i fent una finta amb el cos per a esquivar-lo.
-No venc res -va replicar amb veu baixa situant-se just al meu costat mentre jo seguia caminant.
-Doncs?
Per un moment em va fer sentir malament en decidir, precipitadament, que era un d'aquests homes que et volen fer entrar en una botiga de compra-venda d'or, o d'unes rebaixes de vestits, o algun restaurant. Ja m'hi havia trobat anteriorment. També hi ha qui se't posa al davant per a oferir-te un treball que et proporciona ingressos espectaculars, o que et volen subscriure a una ONG, o als pesats del Círculo de Lectores. No em venia de gust haver d'escoltar un discurs dit sense a penes respirar i aprés de memòria per a encolomar-li alguna cosa a qualsevol incaut del carrer. Volia arribar a casa i seure al sofà mentre al microones se m'escalfaven els macarrons que havien sobrat del migdia. Potser volia que l'ajudés amb una adreça? No tenia pinta de pidolaire ni de res semblant. Així que em vaig aturar mirant-lo a la cara amb un cert enuig condescendent.
Doncs? -li vaig repetir.
-La meva dona -va respondre- Li ensenyo la meva dona.
-Què li passa a la seva dona. Ha pres mal? No es troba bé? On és la seva dona?
-La tinc allà, al llit. Està nua, la vol veure?
-Està malalta?
-No.
-I perquè és al llit?
-Perquè l'ensenyo despullada. Vingui.
Em va estirar d'una màniga amb suavitat i fermesa alhora i sense adonar-me l'estava seguint cap un portal rematat amb un rètol sens il·luminar: “Pensió Reial”.
Ens hi van endinsar i mentre pujàvem les escales fosques i irregulars, l'home em va repetir: “Pugi, vingui”.
Com un babau el seguia pel passadís estret del primer pis fins on hi havia una finestra per on hi entrava la llum de rètols lluminosos del carrer, amb intermitents canvis de color passant del blau al verd, i al vermell.
En arribar al final, vaig veure que la porta d'una habitació estava oberta, i en el frontis un home que semblava esperar alguna cosa mirant cap endins. L'home del carrer va assenyalar al terra, just al darrera dels peus de l'home que esperava:
-Vostè va després d'ell. Posi's aquí.
Li vaig fer cas amb descreguda obediència i va marxar passadís enrere cap a les escales que conduïen al carrer. L'home del davant es girà i em va somriure amb complicitat sense dir res. Davant d'ell, quatre homes més marcant amb els seus cossos el camí a seguir. No se sentia res, semblava que estiguéssim en un ritual místic on espontàniament s'hi aplicava un silenci reverencial.
Dos homes van sortir obrint-se pas amb dificultats entre la cua dels que esperàvem i vam avançar un parell de passes. Mentre sortien, feien gestos d'endreçar-se la camisa per dins dels pantalons. No vaig poder evitar de tocar l'espatlla al que tenia davant:
-De què va això -li vaig preguntar en veu molt baixa.
Ell es va girar, somrient com abans, i digué també molt fluixet:
-No ho sé. Un home m'ha dit a baix que hi havia una tia en pilotes i he pujat!
-S'ha de pagar?
-No crec, m'ha dit el paio que era de franc. Si s'ha de pagar jo cardo el camp.
Mentre parlàvem, un altre individu es va afegir a la cua dels que esperàvem per entrar. Em va tocar a l'espatlla i em preguntà:
-És veritat que hi ha una dona despullada?
-Això diuen.
-Mira que si no és cert, quina fila! Estem fent el ximplet, no creu?
La cua es va moure quan van sortir tres homes més. Ja quasi estava a punt d'entrar a la porta de l'habitació on, suposadament, hi havia la dona nua. M'enlairava posant-me de puntetes tractant de mirar l'interior de l'estança quan dos homes més van sortit. Ja em tocava.
L'habitació estava il·luminada per una única llum a la tauleta de nit. De pocs watts, trencava la foscor expandint una groguenca atmosfera que li donava un ambient quasi malaltís i de depauperació vital. Els reflexos de les llums de carrer, entraven per la finestra sense persiana ni cortines, donant-li matisos de colors diferents. Al llit, estesa, una dona estava al mig del llit totalment despullada amb l'excepció d'una bena de color granat que li tapava els ulls. El seu cos, amb les extremitats, feia com una mena d'aspa i tenia turmells i canells lligats amb cordes de cotó blanc a cadascuna de les potes del llit. La cara li queia cap un cantó i es veia que era viva perquè el pit i estomac se li movien rítmicament en respirar. Les aixelles les tenia sense depilar i mostrava una bona població de pels negres en cadascuna d'elles. El pubis també era molt poblat de pèl negre que se li escampava pels engonals a la part interna de les cuixes, i cap al melic dibuixant una senda ample i peluda. Les cames, de genoll avall, també deixaven a la vista que aquella dona feia molt de temps que no es depilava. Se li veien com unes taques que podrien ser marques de la pell, decoloracions epidèrmiques naturals, potser.
Ens vam posar sis homes voltant el llit: dos a cada costat i dos més als peus. Jo em mirava la dona amb l'esperança de trobar-hi algun senyal que indiqués què sentia, alguna cosa que suggerís, ni que fos, un estat d'ànim. Però res, ella semblava relaxada i no emetia cap soroll, cap gemec, cap sospir. S'estava quieta en silenci sense, ni tan sols, moure un múscul. La meitat dels meus companys a l'habitació, es van descordar la bragueta traient a la vista de tots els seus membres erectes. Un quart, es va abaixar els pantalons fins als genolls amb la mateixa intenció. Només un altre home i jo ens vam quedar palplantats al lloc sense fer res. Només mirar. Fou aleshores quan vaig poder observar, gràcies a que els ulls ja s'havien acostumat a l'escassa claror de l'habitació, que al terra i a les vores del llit, hi ha via concentracions dels fluids expulsats pels circumstancials observadors. També hi havia restes en algunes parts del cos nu de la dona; sobretot a les que estaven més a prop de dels vorals del llit. Així que les marques que havia observat abans, no eren pas de la pell sinó que les havien deixat els visitants.
Estava atrapat amb aquella visió incapaç de moure'm ni de pensar. Com un autòmat vaig sortir de l'habitació quan els altres van començar a caminar deixant en l'aire el soroll de cremalleres tancant-se i repetint els gestos d'endreçar la camisa dins del pantaló. Encara desproveït d'energia, en sortir al carrer se'm va acostar l'home que m'havia convidat:
-Li ha agradat, senyor? És la meva dona. És guapa, oi?
octavioms.blogspot.com
|
Contactes
Registra´t
