| |
La senda invisible
 dijous 1/maig/2014 - 01:33  613  0
M'havia quedat mig endormiscat mentre l'esperava.Rellegia les seues cartes quan arrivà amb la mateixa roba -ja de primavera-que li havia suggerit que m'agradava.Dels tacons no va fer massa cas.Segurament se li oblidà per complet.
Llavis color carmà i flaires de gessamà li donaven un aire altaner i atractiu.
El caminar era acompassat ;sense massa gestos bruscos i un anar quasi estudiat a cada passa.M'encantava veure-la entrar a l'estació fent ullades per intentar localitzar-me.
Mai me s'han donat bé les paraules i ella les esperava quasi a diari.Durant setmanes sanceres pensava amb l'oncle Anibal i la meua falta de decisió per escriure-li.
De fet les últimes cartes resultaren en mi devastadores.No les comprenia i vaig deixar de creure en ella.
Tampoc és que tardara molt en saber que aquelles cartes no obrien dos camins ,com temia,sinò inabastables sendes invisibles:Els camins de l'amor són tants com persones poblem la maleïda vall de les llà grimes.
Però em serviren per veure-la,per primera vegada,tal com era ella:Una dona que ,atrapada entre l'amor i la bellesa,es transformava en poesia.De la mateixa manera que jo em transforme en música en sentir la seua persència.
La meua torpesa en el jóc d'abaloris de les paraules m'exhasperava.Es per a mi un terreny difÃcil i esgotador.
Per això aquella cançò incòmoda que vaig intentar que escoltara i que explicava a la perfecció el que sentia per ella:La melodia invariable era el degoteig constant de l'amor ;els canvis suaus de tonalitats menors presagiaven la tristor d'on brolla la felicitat i les explosions melòdiques els bà tecs a les 12:30.
|
Contactes
Registra´t
