| |
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ IN MEMORIAM.
 dimarts 22/abril/2014 - 03:25  594  1
El boom literari hispanoamericà ha donat dos grans novel.listes: Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa ( com a narradors hauríem d’afegir José Luis Borges i Julio Cortázar ). Gabriel García Márquez és el màxim exemple del realisme màgic, mentre que Vargas Llosa és un escriptor realista sense concessions a la imaginació fantasiosa,
Abans que se’m passi diré que m’agrada molt més Vargas Llosa que García Márquez, que Conversación en la Catedral i La Fiesta del Chivo són obres que no sé quantes vegades he llegit i relligiré. I que no deixa de cridar l’atenció que una persona que cada vegada s’ha anat situant més a la dreta ideològica perseveri en aquest realisme que porta implícita una crítica social. Sembla com si el Vargas periodista i el Vargas autor de ficció no només fossis dos autors diferents sinó contraposats.
En general l’obra de García Márquez m’avorreix. Hi ha, però, una gran, immensa excepció: Cien años de soledad. Hi ha algú que hagi llegit aquesta novel.la i no s’hagi quedat garratibat? Que no s’hagi sentit transportat a un món fantàstic molt més enllà de la butaca o llit on llegeix? Això si més no és el que em va passar a mi: García va aconseguir que jo esdevingués un personatge més de Macondo, un personatge secundari i bàsicament voyeur, però un personatge al cab i a la fi.
Quan un autor és capaç de fer-te viure somnis, de transportar-te dins dels seus somnis, d’esdevenir part dels seus somnis, és un geni, per molt que la resta de la seva obra no et digui res. O malgrat que exigís que llegissis l’epopeia de Macondo en un estat de gràcia especial que després no s’ha tornat a repetir.
En definitiva opino que Cien años de soledad és un dels grans clàssics del segle XX i que serà llegida pels segles dels segles amb una fascinació creixent.
Descansi en pau l’autor, ja que Macondo no morirà mai.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
