| |
PASQUA CATALANA
 dimarts 15/abril/2014 - 02:07  584  1
De petit em cridava molt l’atenció que Jesús anés el diumenge de rams a celebrar la Pasqua. Què és el que es celebrava a Jerusalem si Jesús encara no havia mort ni ressuscitat? Per què Jesús celebrava una festa en la que en el segon acte ell ho passava fatal i moria? Per què a Déu li calia ser tant morbós amb el seu fill?
Eren preguntes sense resposta. Probablement fins i tot preguntes impertinents en un temps en que preguntar qualsevol cosa era una impertinència.
Amb el temps i lectures vaig tenir algunes respostes. Allò que celebren els jueus per la Pasqua és la fugida d’Egipte i la constitució del regne d’Israel a la terra promesa. L’estat jueu. Vaja, vaja... Una festa nacional i nacionalista. Qui ho havia de dir?
La religió jueva és una religió nacional i nacionalista. Els jueus són el poble triat per Déu i tot i que aquest Déu, quan s’emprenya, els hi fa passar malament, quan el tenen de cara els fa imbatibles. Només cal recordar què va passar amb les muralles de Jericó o amb l’exèrcit del faraó que, en aquella època, devia ser l’exèrcit més poderós del món.
Jesús i els seus també devien ser nacionalistes. Malgrat l’universalisme de Pau i els seus deixebles hi ha diverses ocasions en que al Nou Testament se’ns deixa clar que els jueus estan per damunt dels altres pobles i que fins i tot els samaritans, que venien a ser si fa no fa, eren un poble de segona categoria comparat amb ells.
Després les coses van canviar. Es va posar l’accent en l’igualtat i el cristianisme va esdevenir revolucionari. Fins que un dia l’emperador Constantà va tenir una idea genial: per a que el cristianisme deixés de ser revolucionari i passés a defensar l’estatus quo només calia una cosa: donar-li poder, és a dir, instituir-la com a la religió oficial de l’imperi. Llavors els senadors van passar a ser bisbes i cardenals i els clergues funcionaris de l’estat i l’imperi romà es va mantenir pels segles dels segles. I encara dura.
La transformació d’una religió nacionalista d’una nació relativament petita – que havia passat la major part de la seva història putejada per Pèrsia, Mesopotà mia i Egipte i que en temps de Jesús ho era per Roma – en una religió imperial la fa entrar en unes contradiccions sensacionals que salva a base de poder militar i talent dialèctic. Perquè si bé s’ha de reconèixer que les tropes dels emperadors cristians foren fonamentals, crec que també és de justÃcia reconèixer que el talent retòric dels pares de l’església és una de les coses més excepcionals que ha donat occident.
I per acabar no me’n puc estar de caure en la temptació, és clar: a veure si de la mateixa manera que Déu va ajudar als jueus de fugir d’Egipte, ens ajuda als catalans a tocar el dos d’Espanya. Ja sabem que nosaltres no som tant importants. Però tampoc no volem que es vessi ni una sola gota de sang.
|
Contactes
Registra´t
