| |
L'HOME - LLOP D'ALLARIZ.
 diumenge 13/abril/2014 - 03:07  688  3
Tot això està molt bé i tinc clar que hauré de tornar a Allariz i que m’hi hauré de buscar parada i fonda per copsar la bellesa de l’indret. El problema és que, segons m’asseguren la Mexiña i el Xaviño, és que allà hi ha homes – llops, es a dir, licantrops, de tota la vida. Jo sóc d’aquells que en aquestes coses no hi creu però que li fan un cert respecte. Vull dir que si a la comarca veïna mai no s’ha parlat de que hi hagin hagut homes – llops, són ganes quedar-se a dormir a Allariz, no?
I el cas és que, com a mÃnim, es saben les peripècies d’un home – llop d’Allariz, que es deia Manuel Blanco Romasanta i que va morir l’any del meu naixement (1962). L’home deia que es dedicava a buscar feina a la gent a altres indrets de la penÃnsula però, pel camÃ, enmig d’un bosc preferentment, els deixava estabornits i se’ls fotia amb una ampolla d’Albariño i una copeta d’augardente. Aprofitava el llard del cos humà per a vendre-la – per això se’l coneix com el sacamentecas – i tot i que es veu que la nostra no té tanta qualitat com la del porc, no està malament del tot, que si el porc és escanyolit i de granja no es notaria massa la diferència.
Però l’ambició el va perdre. No en tenia prou amb vendre el llard humà , que va començar a començar amb les joies, els vestits i la roba interior de les seves vÃctimes. I com que el Manuel, malgrat que era un home – llop tenia un cervell de canari, no se li va acudir res més que vendre aquestes pertinences al mateix poble de les vÃctimes, es a dir el seu, és a dr Allariz. Es clar, van començar a aparèixer vestits de les mortes i els morts i altres objectes més comprometedors encara. Com que es donava el cas que molta d’aquesta roba no s’havia comprat a cap botiga sinó que era de fabricació casera, seguir el fil va ser bufar i fer ampolles.
Va arribar el dia del judici i el Manuel va dir que ell era un home llop. Que quan sortia la lluna es transformava en aquest avantpassat dels gossos i tenia un instint irreprimible que feia que devorés les vÃctimes, excepte pel que fa al llar, perquè s’havia de cuidar el colesterol. Allò com a defensa no va colar i va ser sentenciat al garrot. Però vet aquà que un metge centreuropeu que va seguir el cas, va escriure a la reina i li va fer veure que matar un individu d’aquelles caracterÃstiques seria un enorme pecat per a la ciència, ja que poques vegades s’havia pogut estudiar un licantrop in situ. La reina – crec que Isabel II – va consultar al seu ministre d’incultura, que va consultar als principals catedrà tics de les Espanyes i van decidir que, en favor de la ciència, s’havia d’indultar en Manuel. Però amb la condició que es deixés estudiar. En Manel – viu, ell – va dir que buenu, però que a condició que li donessin carn crua cada dia. I aixà va ser fins el dia de la seva mort.
M’explica el Xaviño que aquest cas va causar tant rebombori que es guarda l’expedient judicial a l’Arxiu del Regne de GalÃcia. Nosaltres, a l’arxiu de la República Catalana, em temo que tindrem l’expedient del Millet i poca cosa més. S’ha de reconèixer que en això dels crims els mediterranis som molt més avorrits.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
