| |
I anava a començar...
 divendres 28/mar/2014 - 08:44  1182  1
I era a punt de fer-ho, a tornar a afilar la punta del “llapis”, dispost a mullar la ploma en el tinter, tot amb el foli prepara’t en blanc i... truquen a la porta, interrupció indeguda, i després els sons del meu android i sé que ets tu, ho sé i obro el face on et tinc, i allà els teus privats i els teus dibuixos simpàtics que sempre acompanyen amb mil i un somriures..., també ets inoportuna quan vols, però beneïda inoportunitat, sé que ets viva a l’altra banda, sé que respires i em dones oxigen en la distància, sé que puc comptar amb tu com pots comptar tu amb mi, sé i sé que la saviesa no és més que una petita llavor que ens fa quelcom més que part d’una vida biològica, com llavor d’allò que mai és i sempre és si és possible.
I hi anava, i anava a posar mans i mànigues un cop més, a fer de les tecles la teva pell en les meves carícies amb paraules sempre noves com arcaiques, amb reflexions que se m’escapen entre els porus dels meus dits; i anava a fer de lletres nova vida i de paràgrafs literària eternitat.
I volia, i anava i estava ja en el gest d’esmolar aquests llapis que eterns mai es desgasten en l’escriure del meu plaer que és en tu i en tot que en do joiós m’és donat per vida i llum d’aquest sentir..., i volia imaginar i anava a abusar de les comes i dels punts i punts i comes però ja no he pogut doncs una indeguda interrupció no m’ha deixat més que distreure’m d’aquesta labor pretesa i no assolida i per tu, per tu que agosarada interfereixes en això que ara ja no et puc dir, no com voldria...
I anava a començar, i anava a imaginar i hi anava a inventar en el país d’allà on inventen els il·lusos i els astuts que escrivint moren i esvaeixen els neguits; i anava a començar, i tu que ets com far que guia el vaixell del meu viatge, més enllà de l’horitzó inabastable, més enllà. Més no, no ha pogut ser, no he pogut ni fer-ne quatre línies, ni dos mots ni una lletra que em fes ser en travessia, impossible com pots veure, resto assegut en terra ferma, a les roques de l’escullera, mirant aquell vaixell com s’allunya i jo, una llàgrima lliscant, esperant una altra nau, un altre llapis, una altra ploma i un tinter amb tinta barrejada amb el plor del meu despit desconsolat. I per tu fer un poema entre les ones que acompanyin nou viatge a l’horitzó.
www.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
