| |
SANTA BAIA DE BÓVEDA.
 diumenge 23/març/2014 - 04:08  571  2
M’ho diu i m’ho repeteix mil vegades el Xaviño: si ets a Lugo i ets tant fanà tic de la cousa romana no pots deixar d’anar a Santa Baia de Bóveda. Està aviat dit això. Santa Baia es una aldeada deixada de la mà de Déu, ni de broma s’hi pot arribar en transport públic. És a dir o s’hi arriba en cotxe o s’hi arriba en taxi. En el meu cas en taxi.
Per arribar-hi ens fotem per un guirigall de carreteres locals desertes. Només hi som Déu i nosaltres. De tant en tant veus alguna vaca pasturant a un prat. Res més. L’herba d’un verd opulent hobbitià .
Quan el taxÃmetre marca els 22 euros arribem. El taxista fa pinta de boxador jubilat i, en lloc d’un Crist, una Mare de Déu o un Sant Pancraç té penjats del retrovisor uns guants de boxa. Ho sigui que no és qüestió de discutir. Em dona el seu telèfon i em diu que quan hagi vist el monument el truqui per a que passi a recollir-me i marxar. Estic segur que pensa que sóc mig idiota o idiota del tot. Quansevol li diu que no.
Quan el taxi marxa tinc aquella sensació que sovint tenim els barcelonins quan ens trobem a un indret solitari: pensem que ens passar quansevol cosa. I començo a preocupar-me per si el mòbil té cobertura o no. Penso que el millor és que ho provi. Després penso que és millor que no ho provi. Que primer vagi a veure el que he anat a veure i després ja miraré com torno a Lugo. Perquè si m’acolloneixo no veuré res, només miraré la manera de tornar a l’urbs. I l’urbs al cab i a la fi només està a 14 quilòmetres o sigui que tampoc no passaria res si els hagués de fer caminant. Fet i fet els meus metges estarien contents. I la meva entrenadora.
Vale.
El cas és que l’únic monument que es veu és una esglesieta romà nica. La porta de la valla està oberta. Entro i em topo amb el cementiri, com passa a la majoria de les esglésies rurals gallegues. Miro les tombes. Penso que a aquella aldea probablement hi ha molts més morts que vius. El cementiri fa goig. Està molt ben cuidat, les coses com siguin. Faria patxoca ser-hi enterrat.
La porta de l’església està tancada. Hi ha però una mena d’espiells per tal de poder-la contemplar des de fora. Romà nic pur i dur, és clar. M’agrada més el cementiri que l’església.
No entenc res. Aquella església és la visita imprescindible que em deia el Xaviño? Tot i que en Xaviño és de la broma, no és de gastar bromes pesades. I fer-me anar a les kimbambes per veure una església romà nica com n’hi ha bilions a Catalunya, sinó és una broma pesada al menys és una broma semi-pesada.
Total que, al quart d’hora de ser-hi, ja tinc l’esglesiola vista i ja puc fotre el camp de l’aldea. Però penso que, ja que hi sóc, puc anar a fer un tomb per l’aldea a veure què descobreixo. I als quatre passes descobreixo una oficina de turisme: collons, tu! Surrealisme gallec de primera magnitud.
Truco a la porta i una veu d’home em diu que entri. És un xicot d’uns quoranta anys que està llegint i sentint o escoltant música clà ssica. Te als peus un gos que badalla. L’oficineta és rústica i solità ria. Però està plena de pamflets. Quan veu que m’hi aboco em diu que no agafi per agafar, que amb això de les retallades la Xunta no te calés i les fotocòpies les ha de pagar ell. Vaja.
Li dic que havia vingut a veure un monument romà , però que no sé si m’he confós. Riu i em diu que no, que és allà . Es posa l’abric, agafa una clau immensa i sortim els dos al carrer. Obre una porta de ferro d’una casa que s’assembla a les altres i, collons, em trobo davant per davant de Mitra i Cibeles.
Però la cosa se’ns complica. A l’obrir la porta unes gallines i uns gats entren darrera nostre. Hi ha una vaca que també vol entrar. Collons, sà que són cultes les bèsties gallegues, tu! El de l’oficina de turisme es caga en Déu – com que no diu en quin i som a un temple pagà , suposo que el Déu cagat deu ser el cristià – i em diu que l’ajudi a treure la vaca d’allà . Si home, ara hi pensava! Que les vaques tenen banyes, rapaz! Li dic que jo si vol l’ajudo amb l’aviació – les gallines – però que amb l’infanteria – els gats – i els elefants d’Atila – les vaques – jo no m’hi veig en cor. I em disculpo per ser tant urbanita.
El temple, efectivament, és una petita gran meravella que s’ha de veure. Amb les seves columnes solemnes, les seves pintures avÃcoles, les seves escultures senzilles i, sobre tot, l’estany inicià tic que demostra que en tots i en tots els espais s’han fet coses estranyes.
Quan sortim del temple li pregunto si al poble hi alguna cosa més interessant per veure. Em diu que no. No és veritat. Una miqueta més avall hi ha una font – safreig – abeurador on hi ha una aldeana que renta, un aldeà que beu i un parell de vaques que abeuren.
Ancestral. Local. Universal. BellÃssim.
|
Contactes
Registra´t
