| |
The Tom Waits Experience(III) 15/07/08
 divendres 18/juliol/2008 - 08:19  640  2
Després de “Invitation to the blues” comença a sonar “Johnsburgh, Illinois” una curta balada del disc “Swordfishtrombones”, el disc que marca l'inici de la segona etapa musical d'en Tom, tot encetant la seva peculiar revolució sonora l’any 83, un disc que figura en totes les llistes de crítics musicals com un dels millors i més importants del segle XX. Tot i que aquesta petita joia de tema bé podria haver estat en qualsevol dels discos anteriors, més convencionals, que no menys interessants... A continuació una de les anècdotes de la nit: en Tom s’aixeca del piano i es disposa a tocar un petit òrgan. Inicia la melancòlica “Lost in the harbour”, però la interromp de seguida, alguna cosa no va a l’hora. Renega: “Ara que anava a tocar material tendre, tenim problemes...”, diu, o alguna cosa semblant. Sembla que el micròfon de l’òrgan no ha quedat ajustat a l’alçada convenient. Ho torna a provar, però torna a passar exactament el mateix. Torna a renegar. Algú crida: “És igual, Tom!” Ell, s’aixeca mig emprenyat, agafa el micròfon i el torça amb violència. A la tercera va la vençuda i quan finalment comença —i acaba— la peça, tothom aplaudeix molt alleujat. L’òrgan ja ha complert la seva missió al concert i ara en Tom es dirigeix de nou al piano per tocar ni més ni menys que la sublim “Innocent when you dream”, un dels seus temes més coneguts, que formava part originalment del disc “Frank’s Wild Years”, però que es va popularitzar sobretot arrel de formar part de la banda sonora de la pel·lícula de Wayne Wang i Paul Auster “Smoke”. Demana, i obté en bona part la col·laboració del públic als cors que ell dirigeix amb la mà alçada: “You’re innocent when you dream, when you dream, you’re innocent when you dreaaaaaaaaaam...” Pell de gallina, pell de gallina, una altra vegada...Visca!
En Tom dóna per finalitzat l’interludi al piano i torna a la plataforma circular entre grans aplaudiments que agraeix amb un :“¡Es cojonudo estar en Barcelona!”, que genera com és lògic, encara més aplaudiments. Per començar a encarar la part final del concert comença amb el rockabilly de “Lie to me” del disc “Orphans”, seguit de “Hoist that rag”, on s’incorpora a escena el seu fill Sullivan Waits, un noi que deu tenir uns dotze anys o així, i que tocarà les congues acompanyant al seu pare, i també al seu germà gran. Cal recordar que Casey Waits, el fill gran d’en Tom, un noi d’uns vint-i-tants anys, és el bateria que el seu pare ha dut durant tota la gira actual. Sembla que li ha sortit musical la família al de Pomona! Amb “Hoist that rag” hi ha un joc de llums interessant i una certa intensitat extra en la interpretació que s’agraeix, però que no es deu pas al seu fill petit, que tota l’estona efectua els mateixos moviments amb els pals de les congues, colpejant al costat i a sobre, alternativament. Així doncs, encara és prematur jutjar el talent del noiet Waits. En quant al bateria, el seu fill gran, no dic que ho faci malament, però donada la importància crucial que tenen les percussions en tota la segona etapa de la carrera d’en Tom, potser encara li manca una mica més de contundència, experiència i creativitat al noi. Del tercer fill, no hi ha notícies, per ara... Encara sort, potser... Ai, aquest amor de pare del monstre menjanens!
Després de “Hoist that rag”, en Tom torna a agafar la guitarra, com ja havia fet a “Get Behind the mule” i algun altre tema, per tocar “Hold on” a la que segueix la misteriosa “Black Market Baby”, tots dos temes de “Mule variations”. I per acabar dos temes del seu últim disc d’estudi el fabulós i difícil “Real gone” del 2004: “Trampled rose” i “Make it rain” durant la qual en Tom aprofita per presentar els músics: el mencionat Casey Waits a la bateria, Patrick Warren als teclats, Omar Torrez a les guitarres, Vincent Henry als metalls i Seth Ford Young al baix, que no Larry Taylor, com han mencionat erròniament bona part dels mitjans de comunicació, doncs Seth Ford Young va substituir Larry Taylor com a baixista a la part final del tour americà de Waits. Al final de “Make it rain” hi ha un dels pocs efectes especials de la nit i plou purpurina brillant sobre el sacerdot invocador de la pluja, que deixa l’escenari amb el públic dret i grans aplaudiments. Durant “Make it rain”, val a dir que m’he atrevit a demanar un moment en préstec a la noia que tinc asseguda al meu costat, una petita ullera de llarga distància que ella ha anat utilitzant a estones, i que m’ha permès distingir per primer cop i últim, els histriònics trets facials d’en Tom, mentre invocava la pluja en aquesta peça que tant m’agrada. Moltes gràcies, noia asseguda al meu costat durant el concert. Per cert, si per aquelles grans casualitats de la vida llegeixes això, vols quedar per fer una copa amb mi i comentar el concert? Tinc una targeta que et voldria ensenyar.
El públic espera que torni en Waits —perquè tothom sap que tornarà— majoritàriament dempeus, i ell no es fa esperar massa. Sonen els primers acords de la sensacional “Goin Out West”, però, ai!, alguna cosa del so desplau en Tom que canvia d’idea i interromp bruscament la peça als primers acords. Quina llàstima! Val a dir que el repertori que interpreta en aquesta gira vària en bona part cada nit i obeeix només als seus capricis, doncs els músics que l’acompanyen estan preparats teòricament per abordar qualsevol de les seves peces, clar que després es veu que poden passar coses com aquesta. Ai, sempre enyoraré aquest “Goin’ out west, interruptus” , amb el que a mi m’agrada aquest tema! Sempre que em vull posar el cap a lloc em poso aquest tema i tots podeu comprovar-ne els magnífics resultats. Bé, potser per compensar, en Tom és decideix a tocar la mítica “Rain dogs”, una altra cançó de vagabunds, seguida amb bona part del públic picant de mans i que donava títol a un dels seus millors àlbums i el que va tenir més èxit de vendes d’ell a l’estat espanyol. Com que no el teniu?!
I per acabar, la pessimista “Dirt in the ground” de “Bone machine”, per a mi, el tercer moment d’autèntica màgia i pell de gallina de la nit, amb una guitarra subtil però punyent que no oblidaré mai de la vida d’Omar Torrez. I això que he enyorat Marc Ribot, el fantàstic guitarra que toca en la majoria de temes d’en Tom als seus discos des de fa ja una colla d’anys, durant gairebé tota la nit. La cançó resa: “Tots anirem a parar al mateix lloc quan morim, tots nosaltres només serem merda a la terra al final...”, Sí senyor!, així acaba un concert l’autèntic monstre que jo esperava tota la nit, amb estil, càustic, sense falses complaences, sense concessions... Si no en trobo un de millor pel camí, espero recordar aquest moment un segon just abans de morir.
Grans aplaudiments, crits, xiscles..., ningú vol que se’n vagi en Tom, però en Tom se’n va i potser no torni mai més... El 7 de desembre d’enguany farà 59 anys, sempre fa gires de pocs concerts molt de tant en tant, i abans d’aquests dos concerts a l’Auditori mai havia trepitjat casa nostre en concert, tot i que sí ho havia fet de turista el 2003, amb la família (com no?), es veu que va estar donant voltes per la Rambla com un turista més, i sembla que va anar al teatre a veure “Hamlet” de Shakespeare, en la versió de Calixto Bieito en anglès sobretitulada al català que van fer al Romea. Jo també hi vaig anar a veure aquesta obra, suposo que no el mateix dia, però, si ho hagués sabut abans, l’hagués buscat per si de cas... però aquesta és una altra història...
Una bona colla de públic s'acosta a primera fila de l’escenari allargant els braços per donar la mà al mite, i ell els hi allarga la seva, i es deixa fer una mica, no gaire estona abans de marxar definitivament. S’encenen els llums que indiquen que no hi hauran més bisos. S’ha acabat el ritual. Hi ha hagut un magnífic concert, tot i que no hi ha hagut màgia tota la nit, però hi ha hagut màgia per moments, i hi ha hagut en Tom, el monstruós geni o geni monstruós en persona, que era el que més ens importava a tots. Són les dotze i cinc de la matinada, ja del dimecres dia 16. I ja hem vist Tom Waits, per fi. Missió acomplerta. Dues hores i deu minuts de concert. Els que hi érem, ja podem ser merda satisfeta a la terra d’aquí uns anys...
I a la sortida, decideixo tornar caminant cap a casa. M’aturo a fer una cervesa al bar “Chaplin”, quan ja és “Closing time”. Quan surto del bar, hi ha una lluna gairebé plena que tampoc no oblidaré mai, doncs a la butxaca esquerra de la meva camisa hi sona al meu camí solitari “Invitation to the blues”. No sona gaire bé, la veritat... Però dimonis, que bé em sona!
es.youtube.com
Per acabar de donar-vos la tabarra amb en Tom Waits dels collons, recomanar-vos que visiteu la seva plana oficial www.tomwaits.com, i també la plana web d’un fanàtic del Tom que es fa anomenar ell mateix “Eyeball Kid”, com un tema del disc “Mule Variations”, www.eyeballkid.blogspot.com, una plana que es rumoreja que llegeix de tant en tant el mateix Tom en persona quan vol assabentar-se del que ell mateix està fent pel món i no se’n recorda, de tant com el boig del Kid segueix al dia l’actualitat del de Califòrnia. És que n'hi ha que estan bojos, realment. Tant fanatisme per un cantant de no-res... Jo no els entendre mai... Bé, “Eyeball Kid” va publicant a la seva plana web al poc temps que s’hagin fet els concerts d’en Tom el “setlist”, o sigui, la llista de les cançons que ha interpretat cada nit. Vaig detectar algun error en el “setlist” original que havia penjat del dia 15 i ahir li vaig enviar un mail corregint-li. Avui m’ha contestat agraint-m’ho, i dient que actualitzava la seva plana amb la meva llista de cançons, doncs he fet les averiguacions pertinents per cerciorar-me que és totalment correcta. O sigui que he contribuït materialment a aquesta plana del “Eyeballl Kid”, i ara mateix sento un comprensible orgull de boig.
Bé, prou de monstre! Gràcies a tots els que heu tingut la santa paciència de llegir aquestes cròniques, que he escrit bàsicament per mi mateix, per poder llegir-les d’aquí uns anys quan vulgui recordar el dia que vaig veure, escoltar i sentir en Tom Waits.
Esclar, que l’única cosa que realment no podem perdre a la vida és única i exclusivament: “That Feel”.
es.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
