| |
Catanyol va, catanyol ve
 divendres 28/febrer/2014 - 02:40  1382  5
Vet aquí una vegada una trista castanyola foragitada de les planes de les Castilles, que en un mal revolt del camí va perdre la essa per sempre i va anar a raure en terres de pinyes humanes, danses en cercles concèntrics i ballarugues de bastonades. De primer, de tanta empentada i sacsejada no sabia ben bé si la tria de terra havia estat encertada, però de mica en mica, per desídia i esforç d’acolliment dels uns, i per desídia en sentit contrari i manca d’esforç per aprendre dels altres, la catanyola va rebre la carta de naturalitat.
I els catalanoparlants vinga anar fent l’orni. No cal ser una eminència, doncs, per saber (el catanyolisme diria en aquest context o en tots els contextos “conèixer”) que l’empobriment del bagatge lingüístic genuí és d’una evidència palmària. Ara bé no sabem ben bé què comporta: segons els entesos, aboca a una expressió imprecisa amb menys matisos i, com a resultat, la comunicació entre els parlants se’n ressent, perquè esdevé força més superficial. I no deixem de banda com en pateix, el llenguatge creatiu (popular i líric alhora), que és tan necessari per a fer passar els tràngols ordinaris.
Malgrat tot, diguem que el servilisme lingüístic que representa el catanyol no dóna bo als individus amb la llengua inquieta. Aquests rebels van a la recerca d’una medicina païdora, que els faci oblidar les decadències múltiples dels malsusos. D’aquí que presentem tot seguit una colla de reflexions en forma una mica humorística. Són una colla de píndoles guaridores (en direm nes Lucies in the sky with diamons, o LSDs, que catalanitzant-les podríem anomenar Llúcies), que ajuden a combatre o detectar amb ull viu el catanyolisme: es tracta més que de “pasar por los aros olímpicos”(per exemple llistant els barbarismes de manera seca i sense concessions), a gaudir amb unes Llúcies que ens conviden a passar per l’adreçador d’un fuster que modela petites peces d’artesania.
Fragments delirants o píndoles conceptives:
Una curiositat
*L’esquela volia dir, en sentit figurat i irònic, el compte o la factura. Ja us podeu imaginar que l’import final devia entristir a més d’un, i potser per aquesta assimilació hauríem de trobar el sentit actual del mot.
Els malparlats xalen
*Els renecs del capità Haddock són antològics. Fan l’efecte volgut per gosadia imaginativa: arpelluts, ulls de poll, tinyosos, pelacanyes, necròfors, penja-robes, facinerosos, etc. Els de les padrines són brou espès difícil d’oblidar per als més tastaolletes: llord/bacó, cap de trons, rebecot, capsigranyot, aturat, xarxot, bocamoll, torracollons, pixaolives, tros d’ase, barrut, penques, galtes, taral•lirot, estaquirot, bròfec, isidret, i un llarg etcètera.
En un cop de veu
*Un programa d’austeritat elaborat a còpia de monosíl•labs pel rei Pere IV, per tornar rica l’avarícia (ep! Cal vigilar amb el pseudònim, que és tota una referència històrica al comte que no va arribar mai a governar: Pere el Conestable de Portugal. Per tant, si la història ens recorda que després del Pere de les cerimònies, la crònica va quedar una mica escapçada, en Joan Oliver en sap fer humor en el punt just per tergiversar-ho):
Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi [...]
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
Nota- No és pas gens soc o foll qui sap engegar un mal mot quan per joc o per foc és citat a declarar.
Revela’t socràticament o descobreix-te a tu mateix
*El vel de les misses,o la mantellina de les padrines, amara totes les descobertes i revelacions hagudes i per haver. Ara, en comptes de dir, per exemple, que “acabem de descobrir una eminència en el camp de les espècies lil•liputenques” (em pensava que Swift ja ho havia detallat a bastament), sentim que es diu “acabem de desvetllar/desvelar...”. Quina mania de despertar-ho tot arrabassant-ne el vel! Potser que comencem a despenjar els llençols dels mobles perquè llueixin més sovint amb les visites.
Insectes vestits de fades
*Tornem a les espècies lil•liputenques, però ara les farem alades: ses volianes o “voliganes” tal com deien a ca meva. Una corrua de formigues o de melinxes o de col•leguts. Un estol de mosquits o marfulls. Tot de paneroles negroses enfilant-se fins als dalts del rebost, que farien les delícies dels antics egipcis, és a dir que el rebost de casa seria declarat santuari dels déus per aquesta gent. Marietes o poriols, papaorelles, tisoretes i espiadimonis, per a fer bullir els brous de les bruixes. I una mossegada d’un muriac/ratpenat, que no és altra cosa que la rata vestida de dol, si en lloc d’endrapar volem ser endrapats.
Endiumenjar-se amb xiruques
*- No passis quimera filla, avui anirem al tros a fer un dinar de recapte, va bé? I la filla, esporuguida per la proposta de la mare, i que ha fet estudis a la Soborna, li contesta: -Deus voler dir que anirem de piquer i niquer o pícnic, oi? (Encara retrona de lluny la consigna antiga: soyez polits mes enfants, parlez français). I sí, companys, en gastronomia i succedanis, el francès guanya per 15 a 0. Dix fois trop tard...
Tragins amb nanses
* El mot “bolso” té una vigència fatigosa. Pensava que, tal vegada, ens havíem decantat per aquesta paraulota per a distreure els lladres: si duem bosses, normalment de plàstic, que són la traducció literal de “bolso” i serveixen per a comprar quatre galindaines, els pispes no hi pararan gens d’atenció, perquè s’imaginaran que per tant poca cosa no cal esforçar-se gens a fer de rapinyaire. Comptat i debatut per acabar rossegant quatre ossos escardalencs, val més fer bondat. Ja se sap que per un bol-so2, no badarien gaire la boca els rapinyaires. Per la mateixa regla de tres, podem endur-nos el senatxo, que prové de la senalla d’anar a comprar de tota la vida o la sàrria, per a ensarronar-los nosaltres abans, i en paus amb els quinquis. El bolso a la bassa groga o al cove de la roba vella.
Més és menys
*L’eslògan de les pepes (vull dir del PP), “anar a més”, que ja d’entrada feia mal a les orelles, com aquell anunci d’un centre estètic que deia “vine i et farem una cara nova”, va fer forrolla entre els publicistes: des que van penjar cartellets fanal sí fanal no, que va escampar-se fins a uns límits insospitats, com la desafortunada expressió “portar+temps” (porto anys treballant de X, en comptes de la construcció natural “fa anys que treballo de X). Ara com ara, la podem sentir fins i tot a cal meteoròleg. Sento que diuen en una retransmissió d’una emissora: els núvols aniran a més (?). Que vol dir, segurament, que com més va, més n’hi haurà, oi? O que la nuvolada creixerà al llarg del dia? O, encara, que progressivament la massa de núvols es farà més densa, no? D’alternatives no n’anem pas curts, però és clar és més “fashion” fer de mones d’imitació o de pepes ridícules que rumiar-hi una estoneta.
Podria continuar fins a l’infinit, però encara m’expulsarien del xercat.;D Si hi ha ningú que en vol més, en farem més capítols. En cas contrari, estigueu bons.
|
Contactes
Registra´t
