| |
The Tom Waits Experience(II) 15/07/08
 dijous 17/juliol/2008 - 11:27  611  4
Teòricament el concert ha d’estar a punt de començar... Sé per la premsa que ahir en Tom es va retardar 35 minuts, en tot cas encara hi ha molta gent ocupant les seves localitats en un Auditori on pocs dies abans s’han acabat de vendre totes les entrades, potser és aquest el motiu de l’espera. Jo ocupo una butaca que a la meva esquerra dóna al passadís lateral, al costat dret meu hi seurà el que imagino és una família composada, per un matrimoni d’uns 50 i tants, i una filla de més o menys uns 30 anys que seurà al meu costat. Observo l’escenari ple d’instruments, hi ha un fons amb altaveus i megàfons penjats de decoració, cortines vermelles de music hall decadent, que tant ha inspirat algun dels deliris del nostre home, il·luminació mig en penombra i tot plegat ubicat en una caixa escènica construïda expressament per a l’ocasió, ja que l’Auditori no en tenia, i Waits l’exigeix com a condició indispensable per tocar allà on va. Xavi Manresa, el promotor que el va portar a Barcelona, gairebé es mor d’un infart quan Tom Waits finalment va decidir venir a tocar per aquí, i no sabia on ficar-lo, doncs altres llocs adients pel nostre ja clàssic monstre, com ara el Liceu o el Palau de la Música, estaven no disponibles per aquestes dates. Finalment va trobar l’Auditori del Fòrum. Val a dir que el preu de les entrades es deu en bona part no a l’aprofitament dels promotors, sinó a l’aversió que sent Tom Waits per la publicitat. No permet sota cap concepte que s’esponsoritzi cap concert seu. Fa anys va obligar a retirar un anunci on havien posat una cançó seva sense demanar-li permís. Waits sent aversió per la publicitat i l’establishment, i per això ja fa temps que treballa amb un segell com Epitaph, dedicat majoritàriament a grups punk, que li dóna a canvi una llibertat creativa total i absoluta.
Doncs ja només falten 5 minuts per les 22 hores i el públic està que no pot més. Xiulets, crits, l’ansietat es palpa a l’ambient. I, finalment, sembla que va de debò, bona part del públic es posa en peus, comença a haver-hi moviment al fons de l’escenari i sí, ja comencen a sortir els músics i... Tom Waits! Aplaudiments, histèria col·lectiva, emoció... Comença el ritual salvatge! Sóna “Lucinda”, tema de “Orphans” l’últim disc triple de “rareses” (quin disc de la segona etapa d’en Tom no ho és?) que va sortir el 2006, la cançó que ha obert totes actuacions de l’actual gira. Waits, vestit de negre amb un vestit que li ve petit i que sembla que fa mil anys que porta, amb barret, en una imatge que recorda a un predicador boig de western de segona, es situa en una petita plataforma circular d’on surt pols cada cop que hi clava enèrgicament el peu. Mentre d’altres es gasten milions en efectes especial sofisticadíssims, en Tom posa una mica de sorra al terra i ja en té prou per captivar el públic... Que n’aprenguin! I la veu..., una veu increïble, que em sorprèn pel fort que sóna, però no pas desafinada, sinó amb la contundència d’un tro, però entonant perfectament, una veu que gairebé tapa tots els instruments, que els deixa reduits a la categòria d’anècdota... Una veu que no és d’eixe món... I jo l’estic escoltant en viu i en directe... “Ajum! Ajum! Ajum! Well they call me William the pleaser..” De sobte, comença a barrejar “Lucinda” amb el blues estripat de “Aint’ going down to the well no more” que em fa moure els peus involuntàriament, doncs jo els creia paralitzats. S’acaben els dos temes entre grans aplaudiments, i ell ens diu “Thank You”. Tom Waits m’ha dit “Thank you”? Ell a mi? De seguida, enganxa amb un altre tema enèrgic “Way Down In The Hole”: “You got to keep the devil way down in the hole...” Espero que ningú tanqui a cap forat el gran Diable que aquesta nit tenim en escena. La tercera peça és la fantàstica balada “Falling Down”, seguida d’una altra menys coneguda del seu disc “Alice”: “Poor Edward”.
I a continuació un dels primers moments curiosos de la nit. Apareix el clown Waits amb la peça de “The Black Rider”: “I’ll shoot the moon”. En la seva interpretació barreja l’anglès amb un delirant xapurrejat castellà (no em pregunteu què coi deia exactament), s’abraça ell mateix, es posa d’esquenes, mou el cul, i juga amb un públic entregat. Molt més divertida personalment em va semblar la presentació del següent tema “Cemetery Polka”. Tradueixo el que vaig entendre de l’anglès (per desgràcia el català va estar absent en boca de Tom Waits, o potser per sort, veient com maltracta el castellà): “El pitjor de les reunions familiars és que poses la gent massa a prop l’una de l’altra. I quan se n’acaba una en sol haver una altra massa aviat. Són com una execució. Només, que pitjor”. El públic riu, i després mou el cos amb l’animat tema del seu fabulòs disc del 85 “Rain Dogs”. A continuació sóna l’hipnòtica balada “All the world is green”, tema del seu disc “Blood Money” inspirat en el clàssic teatral de Georg Büchner, “Woyceck” un dels projectes en què ha treballat amb un dels directors de teatre més importants i innovadors de l’actualitat: Robert Wilson. “Dios cria a los genios i ellos se juntan”. Després sóna “Get Behind The mule”, les mules una de les obsessions animalístiques malsanes d’en Tom, juntament amb els emus, era aquest un dels temes centrals del seu magnífic disc “Mule Variations”, tot i que, personalment, és un dels temes d’ell que menys m’interessen, tot i que també m’agrada, perquè no hi ha res que toqui en Tom, sigui cinema, música o teatre, i que no m’agradi.
“Ara sí que fliparé de debò”, penso, en sentir els primers acords de “Such a scream” una de les meravelles cacofòniques de la seva obra mestra apocalíptica, el llegendari “Bone Machine”, on segons males llengües va arribar a tocar percusions amb ossos humans. I sí que flipo bastant, però... Pel meu gust, tot està anant massa... correcte, en aquest concert, penso mentre sóna aquesta peça. Falta una mica de mala llet. Una mica d’ossos humans. Una mica de sang i fetge. Una mica de pudor de suat. De transpiració. La banda és massa funcionarial, potser. Molt correcte, però no porta el monstre més lluny, acomoda el monstre. Clar que en certes cançons és molt difícil traslladar aquell soroll dels inferns al directe. I aquesta banda, sona perfectament bé, però no sóna ni de lluny com si hagués sortit de l’infern, com si el món s’estés a punt d’acabar. I qui vol que el món no s’acabi durant un concert d’en Tom? Per això vas a veure el Tom, perquè tens l’esperança que el seu concert provoqui l’Armaggeddon final a la terra. Per això pagues 100 o 120 euros, perquè saps que no hi ha més enllà d’un concert del Tom. I no, segur que hi haurà més enllà, sortiré de l’Auditori i el món no haurà canviat gaire. Serà un dels millors concerts de la meva vida, això ja ho sabia abans d’entrar, com podia ser d’una altra manera? Però no serà “EL CONCERT”, això ja ho començo a saber a aquestes alçades, del ídem. En resum, tot va molt bé, però falta una mica de... màgia?, evidentment, és una impressió completament personal.
Ara sona una massa deconstruida, amb uns arranjaments sofisticats però sosos, pel meu gust (Déu meu!, li acabo de dir “soso” al Waits que és l’antitesi feta home a aquesta paraula!?) “Murder in the red barn”, seguida de la sempre estimulant “Singapore”, on el Tom fa el boig tan com pot i acaba mig llançant-se sobre el piano, fins llavors, espectador ilustre però mut de la vetllada...
I és que, senyores i senyors, arriba l’interludi pianístic. En Tom recordarà vells temps, quan encara no colpejava ossos, i vivia enganxat a un romàntic piano, entre muntanyes de cigarrets, un whisky que venia després de molts whiskys anteriors, i potser alguna puta per acabar la nit a la matinada del dia següent, que li alleuges temporalment els seus mals d’amor. En Tom fa broma, diu referint-se al piano que “a veure si en recordo el mecanisme” i també d’altres coses que no entenc gaire, en un assaig de típic discurs surrealista dels seus, molt celebrat pel públic. I deia jo que hi trobava a faltar màgia al concert! Amb una de les seves peces més estimades per mi d’ell n’hi ha d’haver per força, ara sí que és la meva! Si m’hagués de quedar amb un sol tema del Tom, segurament em quedaria amb aquest, es disposa a tocar ni més ni menys que “Invitation to the blues” del sensacional disc del 76 “Small Change”. No puc resistir la temptació i engego el mòbil, està molt controlat pels nois de negre tot el tema de les gravacions pirata, però haig d’enregistrar aquest moment, mig amago el mòbil a la falda, l’important és enregistrar el so perquè de la imatge igualment no se’n veura res des d’on estic jo, i, ara.., ara sí que hi ha màgia, sóna una de vella, com la defineix el Tom, una que fa:
Well she's up against the register with an apron and a spatula,
Yesterday's deliveries, tickets for the bachelors
She's a moving violation from her conk down to her shoes,
Well, it's just an invitation to the blues
And you feel just like Cagney, she looks like Rita Hayworth
At the counter of the Schwab's drugstore
You wonder if she might be single, she's a loner and likes to mingle
Got to be patient, try and pick up a clue
She said "How you gonna like 'em, over medium or scrambled?",
You say "Anyway's the only way", be careful not to gamble
On a guy with a suitcase and a ticket getting out of here
It's a tired bus station and an old pair of shoes
This ain't nothing but an invitation to the blues
But you can't take your eyes off her, get another cup of java,
It's just the way she pours it for you, joking with the customers
Mercy mercy, Mr. Percy, there ain't nothing back in Jersey
But a broken-down jalopy of a man I left behind
And the dream that I was chasing, and a battle with booze
And an open invitation to the blues
But she used to have a sugar daddy and a candy-apple Caddy,
And a bank account and everything, accustomed to the finer things
He probably left her for a socialite, and he didn't 'cept at night,
And then he's drunk and never even told her that her cared
So they took the registration, and the car-keys and her shoes
And left her with an invitation to the blues
'Cause there's a Continental Trailways leaving local bus tonight, good evening
You can have my seat, I'm sticking round here for a while
Get me a room at the Squire, the filling station's hiring,
And I can eat here every night, what the hell have I got to lose?
Got a crazy sensation, go or stay? now I gotta choose,
And I'll accept your invitation to the blues
Pell de gallina. Desconnecto el mòbil, que ara guarda un tresor... Estem a la meitat exacta del concert.
es.youtube.com
(Continuarà...)
|
Contactes
Registra´t
