| |
The Tom Waits Experience(I) 15/07/08
 dimecres 16/juliol/2008 - 08:44  649  3
Arribo a l’Auditori a les 20:25 hores, amb por de fer tard. El concert comença a les 21:30, però m’havien dit per telèfon quan vaig comprar les entrades al telentrada que s’havia d’arribar una hora abans, dues si havies de recollir l’entrada. Li pregunto a un dels de seguretat de la porta si haig de fer cap tràmit per entrar i resulta que amb l’entrada puc entrar immediatament, sense esperes, només ensenyant el DNI. M’han enganyat, un cop més... Algú s’avança a mi, em treu les paraules de la boca, i pregunta si hi ha bar a dins l’Auditori. El segurata comenta que sí, però que molt car, ens avisa, amablement, una aigua ja val dos euros. Decideixo tornar sobre les meves passes i anar a algun bar pròxim. Amb la compra de l’entrada a 108 euros—100, més 8 euros de comissió del banc—, vaig esgotar el pressupost per extres per dos mesos. Tots els bars pròxims a l’Auditori del Fòrum són plens a vessar de més víctimes dels amables nois i noies del telentrada, una estranya caterva de personatges, i dic estranya, bàsicament, perquè són a un bar i ningú parla de futbol: tothom parla del Tom Waits. Penso davant una canya, que m’haig de prendre dret i gairebé sense espai a la barra, què el món segur que seria un lloc molt més interessant on viure si als bars—als que el nostre home, tant i tan bé ha cantat, sobretot en els seus primers discos—, és parles habitualment més de Tom Waits, i menys de futbol. Amb més espai, també estaria bé, això sí... M’ho imagino, segurament, perquè vaig sol i no tinc a ningú amb qui parlar, sóc un incomprès musical. Rectifico, sóc un incomprès, en general... Segurament per això m’agrada tant en Tom Waits, entre d’altres raons... Brindo pel sant patró dels incompresos, Sant Tom Waits, que aquesta nit ens ha de redimir a tots, d’una puta vegada per sempre! I quan acabo la canya em dirigeixo decidit cap a l’Auditori a enfrontar-me amb el meu destí!
La fauna que s’espera per entrar a l’Auditori, és realment prou heterogènia, però formada per gent bàsicament de la meva “quinta”, diria jo, entre trenta i quaranta anys, hi ha poca gent molt jove, i poca gent gran. La veritat és que no semblen especialment incompresos. Estan contents i animats. Normalment qui pot pagar una entrada per un concert a 100 o 125 euros, gaudeix de la comprensió del món, o, sinó, se la compra, si fa falta, què collons! Mentre penso aquestes coses, m’erigeixo mentalment en representant al concert de tots els incompresos que hi volien anar i s’hauran quedat sense entrada, doncs les seves butxaques no entenien ben bé aquest preu desorbitat per anar a veure el Sant Patró dels Vagabunds.
Quan falten uns deu minuts per les nou, decideixo deixar de pensar en els diners —una mesquinesa, en el fons, tenint en compte el talent de l’incommensurable Tom— i entrar d’una vegada a l’Auditori. Trigo exactament uns dos minuts des que em poso a la “cua” i fins que aconsegueixo entrar: gràcies un cop més, amable senyora del telentrada per la seva brillant informació. No havia estat mai dins una construcció triangular, que jo recordi, tot i que sempre he volgut visitar les piràmides d’Egipte, i com segurament no ho faré mai, almenys hauré visitat a l’Auditori un monstre que fa molta més por que totes les mòmies i els sarcòfags junts. I més respecte. Només entrar, hi ha una tenda amb merchandising oficial del bo d’en Tom, amb unes samarretes pintades amb unes taques d’oli fetes per ell (suposo que expressament, tot i que es fa difícil d’assegurar), que valen 20 euros cadascuna, i on també hi ha a la venda cds i vinils del Tom, pòsters oficials de la gira i un llibret promocional: Tom Waits interview Tom Waits (Tom Waits entrevista Tom Waits). (Jo em baixo l’entrevista el dia següent per internet i m’estalvio 5 euros, que llest sóc!) L’entrevista està molt bé, per cert, us la recomano, a la pàgina d’un fan d’en Waits que es diu “La máquina de huesos” hi ha una traducció d’una bona part al castellà. A l’entrevista que es fa a ell mateix, el Tom segueix sent el mateix de sempre: original, subversiu, irònic, agut, amb sentit de l’humor i punyent surrealisme, però ara es fa cotitzar bé, això sí... Poca broma... Com he decidit que en Tom avui no em farà gastar ni un euro més en ell mateix, em dirigeixo cap a la taquilla on vénen tiquets pel bar, a veure què faig, em vindria de gust una altra cerveseta... Quan puc deixar de mirar l’escot de la venedora de tiquets (perdoneu, eh?, és que realment cridava molt l’atenció, no és pas que vagi mirant habitualment escots, jo, i ara!), comprovo els preus i tenia raó el segurata: aigua 2 euros, cervesa : 4 euros!, combinat: 8 euros!! Em retiro prudentment als lavabos, suposo que són gratis. Mentre sóc assegut a la tassa fent temps i agafant el tros de paper de vàter que recullo com a econòmic record en tots els esdeveniments memorables com aquest, escolto com a fora una noia que es deu voler estalviar la cua del lavabo de dones, pregunta si pot passar. Un noi li diu: “Pasa, pasa, pero ten cuidado que hay un pervertido por ahí...” Com ho ha sabut aquest noi si no em coneixia de res?
En fi, surto dels lavabos i decideixo anar a comprovar quina butaca m’ha tocat en sort aquest cop..., primer pis, lateral esquerra, fila 7, seient 59... Bé, a diferència del concert del Woody del Liceu, es veu tot l’escenari perfectament, però torno a estar massa lluny per distingir les cares, serà una pena perdre’m les inimitables expressions facials del gran actor histriònic que és en Tom. I encara sort que té el cap tirant a grosset. Francament, estic una mica decebut de la butaca que m’ha tocat en sort, una mica lluny i a un cantó. Això em passa per no comprar l’entrada de 125 euros més comissió bancària. En fi, l’important és veure el monstre, ni que sigui de lluny. Conformitat waitiana...
Encara és d’hora i me’n torno cap a fora, a fer una mica de temps, mentre va pujant la gent per l’escala que dóna accés al primer pis, i jo me’ls miro una mica sense saber què fer... De sobte, apareix un tiu barbut i ros molt enèrgic, i molt begut, d’uns quaranta anys, amb un combinat i una cervesa a cada mà, acompanyat d’un tiu morè amb un combinat idèntic, però sense cervesa. Tot i no tenir més mans, el barbut, no sé com—les meravelles que pot aconseguir l’alcohol— treu les seves entrades i em pregunta cap on queden les seves butaques. Jo li dic que em sembla que va per bon camí, però el remeto millor als nois de negre del fons que fan d’acomodadors.
—¡Hóstia...! ¡Tu eres fan, como yo!
—Sí..., no trabajo para Tom, aunque, sin duda, le ayudo a pagarle los vicios—no, no vaig dir això, però, m’hagués agradat. Per què les bones respostes sempre se t’acudeixen al dia següent?!
—Hóstia, perdona, no sé porqué he pensado... Hóstia, perdona, perdona...
—Tranquilo, tranquilo, no pasa nada...
—Toma...
Em trobo de sobte amb la seva cervesa, que encara està sencera o gairebé—segur que no era la primera—entre les mans.
—¿Quién eres tu, a qué te dedicas, qué haces aquí?—em pregunta el barbut, com una metralladora.
No li contesto. Faig un glop de cervesa abans no se’n penedeixi i me la prengui, que ja es nota que també li agrada molt, i no la deu pas regalar així com així... Quatre euros gratis en forma de cervesa per fer temps caiguts del cel s’han d’aprofitar. El barbut es treu una targeta de la butxaca i me la dóna.
—Toma. Enseñale esto a las tías y ligarás seguro. Porno duro, del bueno.
Observo la targeta. Hi ha una foto d’un gos, que mira a la càmera, i darrera un arbre, i al fons, el cel blau. Al darrera hi posa “lomography”, adreces de dues botigues i dues pàgines webs per si les voleu visitar: www.lomospain.com, i, www.lomography.com, les poso en agraïment de la cervesa. Les he visitat i no, no és “porno duro del bueno”, això de la lomografia es veu que és una nova tècnica que ara està de moda i que consisteix en fer fotografies improvisades i mal enfocades, buscant efectes estranys i sorprenents. És interessant, realment... Ja estic desitjant provar la targeta amb les noies.
—Nosotros venimos de Galicia directamente para ver al Tom Waits.
—¿Ah, sí?
—¿Toma, me guardas esto? Lo dejo bajo tu responsabilidad, ¿eh? Voy a preguntar a ver...
Ara tinc a les mans mitja cervesa i un combinat. Però el combinat no me’l prendre, només li guardo mentre el barbut localitza les seves localitats. El mal és que m’ha deixat sol amb l’home morè i aquest encara parla menys que jo. Va tant begut com l’altre, però n’és conscient, i es limita a aguantar la paret amb l’esquena, mentre em mira amb cara de: “No hagas mucho caso a mi amigo...”
—¿Así que venis de Galicia sólo para ver al Tom?—dic jo, per dir alguna cosa.
—Sí... Bueno, ya de paso, también vamos a ver a más gente, conocidos de aquí...
Acabo la cervesa i llenço el got a la paperera de plàstic que tinc al costat. Miro de reüll l’entrada a la zona de butaques del primer pis. Ja només falten uns cinc minuts per l’hora en què se suposa que ha de començar el concert.
—Sí quieres ir a pillar tu butaca, vete tranquilo, eh...
Abans que tingui temps a contestar, apareix l’impetuós barbut, agafa el seu combinat, em dóna la mà, i s’emporta en volandes el seu amic.
—Encantado tio, a ver si nos vemos luego...
I se’n van. Encara sento com diu el barbut mentre s’allunya:
—O dejo el alcohol, o dejo al Tom Waits, una de dos, pero las dos cosas no...
Jo, personalment, no veig cap motiu per deixar cap de les dues coses. Bé, en el cas del barbut, potser sí que n’hi han... I de sobres.
Val a dir, per cert, que en Tom Waits que havia estat gran bevedor i fumador de jove, autor de la gloriosa frase: “Només bec en dues circumstàncies: quan estic acompanyat i quan em sento sol”, autor de “The piano has been drinking(not me)”, autor de “Bad liver and a broken heart”, es veu que ja fa anys que ni beu ni fuma, tot i que nega haver estat mai un alcohòlic pròpiament dit: sempre diu que l’alcoholisme és una ocupació a temps complet, i que si hagués estat alcohòlic, no hagués pogut fer tots els discos que va fer. En qualsevol cas, ara en Tom, encara que continuí interpretant a les seves cançons el personatge de perdedor desarrelat, és un responsable pare de tres fills, dos dels quals, per cert, pujaran a l’escenari avui amb ell, i satistet marit de la coautora de la majoria de temes de la seva segona etapa, Kathleen Brennan, la seva ànima bessona, amb qui ha trobat l’estabilitat, des que es van casar l’any 1980. Es van conèixer durant el rodatge de “One from the heart”(Corazonada) de Francis Ford Coppola, quan ella hi treballava d’ajudant de guió, i ell en feia la banda sonora. Kathleen Brennan, també artista multifacètica —tot i que es veu que persona molt discreta, i a qui li agrada estar sempre a un segon pla, mentre deixa els focus pel seu marit—, ha estimulat creativament molt la carrera d’en Tom, a banda que sembla haver-lo redimit dels seus hàbits autodestructius i mals d’amors que, almenys això diu el mite que l’acompanya, caracteritzaven la salvatge joventut d’en Waits. Sembla un d’aquells emparellaments fets al cel que de vegades es produeixen màgicament entre esperits afins, dins el món artístic, sobretot... Què dir de John Lennon i Yoko Ono que no s’hagi dit ja? Bé, potser podria haver posat un altre exemple millor... Bé, un emparellament fet al cel, en tot cas, com el meu emparellament casual amb el barbut, que m’ha permès explicar aquesta història prèvia al concert pròpiament dit, que espero hagi estat divertida. Bé..., em dirigeixo definitivament a la meva butaca, el concert, teòricament, està a punt de començar...
(continuarà...)
|
Contactes
Registra´t
