| |
Peresa, gola, luxúria; tres cavalls blancs pujats en tres genets grisos.
 dimarts 4/febrer/2014 - 11:45  1331  5
Dels 7 “pecats” capitals, això de pecats sempre entre cometes, n’he separat els que per a mi són més febleses de l’epicureisme humà que no pas els altres més encarats en la mala fe o les malaltisses misèries humanes, que a tot arreu hi ha i ningú se n’escapa tard o d’hora, alguns fins i tot semblen recrear-se fins al ridícul i la vergonya aliena, però no entraré en exemples subjectius, cadascú en té els seus particulars.
Parteixo doncs de la filosofia d’Epicuri, tampoc cal entrar-hi a fons, tot i que inconscientment n’és la que segurament te més adeptes conscients o inconscients, molts més que musulmans i catòlics de totes les branques... No parlaré del filòsof ni de la seva filosofia, ho faré en termes més senzills i que fins i tot jo puc entendre.
La peresa (accídia) és de les febleses la més estesa o de les més indubtablement, podríem jutjar què és i que no peresa, hi ha un fil més o menys fi que ens separa del plaer del bon descans i del “dolce far niente” a la peresa i abús d’ella sense immutar-nos, o sí si ens tenim aquell sentiment de culpabilitat de poder fer i no fer, de fer esport o exercici o deixar-nos endur per la filosofia del no fer res i la llei del mínim esforç, del llegir o no llegir i deixar-nos endur per l’atracció d’un bon sofà i uns programes de televisió x, la majoria res a aportar però si a distreure la nostra buidor i peresa enclaustrada. Diuen que el treball dignifica i que ens hem de guanyar el pa amb el suor del nostre front, en fi, la realitat és la què és però només dignifica viure dignament i no el treball per se. Els que avui ens volen vendre el treball com un privilegi, quan és un dret i una necessitat a protegir i garantir, són els mateixos que viuen a costa del suor dels fronts aliens i molt bé per cert, en ells no és el treball qui els dignifica si no l’espoliació de bens i el furt de les plusvàlues del producte del treball aliè... va, no m’enrotllaré més per aquí que me’n vaig cap a altres “pecats” que no venen al cas i que es situen en el camp dels manaments no acomplerts... Qui no ha caigut en la peresa? Jo, el primer, a vegades fins i tot m’avergonyeixo de mi mateix, però no em consideraré mai un pecador, també tinc els meus moments de glòria i de lluitar tot compensant aquest “dolce far niente” tan i tan seductor. La qüestió és cercar el nostre equilibri, no renunciaré a ser mandrós, no renunciaré a deixar la mandra quan pugui i convingui. No sé si forma part de l’epicureisme, però pot resultar plaent la peresa, la mandra, l’accídia; però com tot fins i tot cansa quan se n’abusa, més que el treball i l’activitat també plaent. Un cavall blanc que és suportat per un mandrós genet gris.
La gola (gula en castellà), un plaer que pot resultar ser d’allò més desplaent quan els límits ens sobrepassen, ja sabeu que un excés de alfals al cavall pot recaure en el genet que el suporta, i ja posats a escollir millor una bona gastronomia que no omplir per omplir, i uns bons beuratges és clar...
Considero jo la gola com una feblesa que més que tal és duresa i fins al límit de la “bestiesa” humana. Em ve al cap ara mateix el recent concurs de menjar calçots de Valls, la capital de l’Alt Camp; i jo encara no n’he gaudit en directe d’aquest “espectacle”; s’ha d’estar molt, però que molt preparat física i mentalment per afrontar un repte com és un concurs de menjar calçots, i després per relaxar unes costelletes de carn i ves a saber què més... Coi!, ja que “pequem” ho fem ben bé i a lo bèstia, i a més hi ha premi al guanyador. Crec que la gola comença quan la necessitat i el plaer de menjar i beure ha deixat de ser-hi i hem traspassat els límits d’aquest plaer, vaja com el romans i les seves orgies barrejades amb tot tipus de plaers carnals i no carnals. Hauríem de preguntar als concursants si han arribat o no a “cometre” gola, segurament al premiat el plaer de guanyador supera amb escreix si és o no gola. No, no pot ser pecat la gola, una cosa que rep premi?, mai! Si de cas el càstig vindrà del mal de panxa posterior i..., en fi, no cal entrar en detalls escatològics. Entre la gola i la peresa..., no sé, més val no excedir-se en cap de les dues i equilibrar-nos en “virtuts” de les que ara no en parlaré, no dec ser gaire jo de virtuós.
Luxúria, finalment, emparentat amb el plaer de la gola tot i que la gola es pot dur als límits i la luxúria és la que ens du a nosaltres als límits, la gola engreixa i la luxúria més aviat aprima, bon contrast i complementaris, una mena d’equilibrar plaers i pecar per pecar fem-ho bé que són dos dies.
Hi ha diferències substancials entre el plaer del “pecat” de la gola i el de la luxúria, a més de l’observació anterior dir que la luxúria sembla més pecaminosa, més mal vista socialment, i per tant molt més cara!!!, com les drogues!!!, carai, també resulta que podem ser molt luxuriosos i no poder fer-ne us amb la facilitat que un canvia de plat a taula, que si menges macarrons doncs bé, però si canvies a un bon arròs negre, o paella, o peix o carn.... coi que no és tan difícil no?, doncs proveu el mateix amb exercir la luxúria, la de debò, no onanisme pur i dur, doncs que tot són entrebancs, almenys pels comuns dels mortals, aquells que mirem de guanyar-nos el pa amb el suor dels nostres fronts...
En fi!, que qui pugui “pecar” de luxúria sempre que li vingui de gust doncs enhorabona, quin “pecat” més plaent que la luxúria?, bé no vull dir que d’altres no estiguin a l’alçada eh! Mentre tant jo miraré de fer el què pugui que de mandrós i bon gormand en sóc un bon tros però de luxuriós sempre estic obert a tot, a tot allò que sigui plaent i que si ho és, collons!, mai pot ser un pecat això! O sí? Bah, si de cas sempre ens quedarà l’infern.
|
Contactes
Registra´t
