| |
CASTELAO, SEMPRE AMB GALÍCIA.
 divendres 31/gener/2014 - 12:04  603  2
Jo m’estava a Santiago de Carrill que és un barri de Villagarcía d’Arousa. Un lloc bellíssim i tranquil, que va ser el darrer que va veure la Rosalía de Castro abans de morir. I un dia vaig decidir que havia d’anar de peregrinació a veure a les llars de dos dels gallecs que més admiro: la pròpia Rosalia i Castelao.
Rosalía és la poeta de Galícia. Hi ha una simbiosi tan gran entre Galícia i ella que sembla que no existeixi cap més poeta. La gent canta els seus versos i es pensa que són cançons tradicionals o canta cançons tradicionals i pensa que són de Rosalía. És el que a casa nostra passa si fa no fa amb Verdaguer.
I Castelao. Castelao fou un home tant complexe, tant treballador tant genial, tant creatiu que sembla que en contes d’una vida en visquès tres o quatre. Metge, polític, assatgista, escriptor, dibuixant, pintor...Hi havia alguna cosa que no fes bé Castelao?
Aproximar-se a Castelao és aproximar-se a un home que estimava Galícia apasionadament. Que vibrava amb la seva gent. Que sabia convertir la seva llengua en quelcom molt atractiu – salvant les distàncies, fa pensar en Josep Pla -. I, per damunt de tot, un home que volia que el seu país esdevingués plenament gallec en un moment en el que molts gallecs consideraven la galleguitat com a provinciana (óbviament és al revés, els provincians són els que volen castellanitzar Galícia ).
Conèixer les obres de Castelao és absolutament recomanable perquè, entre d’altres coses, Castelao utilitza sovint un sentit de l’humor que el fa proper i agradable. Un sentit de l’humor que a vegades és proper i tendre i d’altres – com en els seus dibuixos de la guerra civil – és francament punyent.
L’ideal de Castelao i del Partit Galleguista no fou una Galícia independent sinó una península ibèrica unificada en les que les seves nacions estiguèssin federades. I, en aquest marc, Galícia i Portugal formarien part d’un estat federat que cormaria part de la federació o conferació ibèrica. Això sí, volia que Galícia – Portugal fossin plenament gallecs – portuguesos i que la seva autonomia fos molt important.
Cal recordar que en aquella època també a Catalunya hi habia gent que defensava l’iberisme. Gent molt important com Joan Mararagall, Prat de la Riba o fins i tot Francesc Cambó.
Una de les coses que més em desconcerta dels unitaristes espanyols és que no només neguen la personalitat de les diferents nacions que formen l’estat sinó que fins i tot neguen el pa i la sal a aquells que han defensat, per una banda, el respecte a la personalitat de cada part del territori i, per una altra, l’incorporació de Portugal – i d’Andorra – a Espanya. Jo no hi estic d’acord, però penso que si fos un espanyolista m’ho miraria amb simpatia.
Jo no hi estic d’acord perquè sé que Madrid és un lloc ferreny, intolerant i destraler que vol una Espanya uniforme. Només cal comptar els cops d’estat i les guerres civils de l’història d’Espanya. Només cal escoltar ara mateix la Rosa Díez o la Alicia Sánchez Camacho demanant que es suspengui l’autonomia catalana perquè volem decidir a quin estat volem pertànyer.
Castelao fou un gran, un enorme gallec. I va voler fer compatible el seu galleguisme amb un espanyolisme nou, obert, amable i liberal. Anys després ho ha intentat des de les institucions catalanes Jordi Pujol. I la cosa és que no hi ha res a fer. Jo crec que avui Castelao seria independentista, com Jordi Pujol ara també ho és.
El Xaviño em fa saber que avui és l’aniversari del naixement de Castelao perquè sap que me l’estimo molt. I jo, pels dos, escric aquest article.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
