| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de latex
|
|
| |
Diari d'un infidel (2)
 diumenge 26/gener/2014 - 08:55  1226  7
Del divendres SANT al putu dissabte i diumenge.
Acabo de llegir el comentari de la Vilmaa al xat i crec que respondré des d’aquí i al final d’aquet bloc del que ara mateix tinc al pap i necessito buidar.
El dissabte prometia, just després del petó de cine del divendres nit, Ella em va fer perjurar que intentaria reservar-li una estona l’endemà. Evidentment no li vaig negar, o sigui que tot el camí de tornada a casa vaig estar barrinant com m’ho podia fer per gaudir durant el dissabte d’unes “hores lliures”. No em va costar gens, quan s’ajunta la fam amb les ganes de menjar, les neurones ballen sardanes per assolir un resultat brillant en el camp de la mentida i l’excusa barata.
O sigui que em vaig empescar un reguitzell de despropòsits laborals que em feien ser màrtir i adduïr que havia d’anar per feina. Evidentment i com a bon maquiavel, vaig obtenir el vist-i-plau reial, aconseguint la carta verda fins l’hora de sopar.
El que no m’imaginava era el panorama que em trobaria. De caçador a caçat. Un cop alliberat intento establir contacte amb la meva musa i res, silenci absolut, salta el contestador i els sms no tenen resposta. Per guanyar temps, aprofito per fer una mica de feina, de la de veritat, mentre espero una resposta tecnològica. Pel meu cap passen moltes coses però guanya la de tenir paciència, ja que tanta mala sort, no me la podia merèixer.
Al punt de l’hora de l’Àngelus, rebo resposta. S’ha despertat i evidentment no se’n recorda de gairebé res, tal I com em va amenaçar. Ja començo a patir i necessito sortir de dubtes. Al final em convida a dinar tot i que m’avisa que no està massa fina. M’arrisco, total, ara ja he consumit els pocs cartutxos que em quedaven. Li demano si cal que porti res, com per exemple una mica de vi….. Res, silenci administratiu.
Passo per una fleca que diuen fer el pa fi i demano una baguette, m’en donen una que és més llarga que un dia sense pa. Em pregunto on collons vaig jo amb aquella barra pel centre de la ciutat, semblo el noi de la Freixenet dels anys 70,que en lloc de dur una ampolla de cava sota el braç, porto una baguette monumental, espero que ningú em reconegui, però res, cor fort i faig via fins casa seva.
Tres pics i repicó de timbre i al final, surt una veueta del porter i em diu que puc pujar. Al.leluia. Ascensor i tornem a recomençar. Sorpresa, ni de bon troç em trobo amb l’estampa que vaig deixar ahir a la nit. M’obre la porta i em fa entrar, ja veig que avui patirem.
Evidentment ahir el meu petó no va ser el darrer de la nit, ni el meu priorat, tampoc el darrer. No penso ser jutge, més aviat sento enveja. No tinc temps de mirar-li els ulls que ja m’explica amb pèls i senyals què va fer ahir, el meu soci comença a parar orella i ja somriu tontament. Com sempre els darrers 30 anys, m’han tornat a pendre per un confident en lloc d’un amant com cal, què he fet jo de dolent?????
En fi, em toca fer el dinar, aguantar les anades i vingudes ressaqueres de lavabo i a més, parlar fluixet no fos cas que s’exités el timpà. Això si, la migdiada va ser apoteòsica, quatre hores sense moure’m amb un troç de dona adormida i de cap al meu sota-ventre.
Al final, fet i fotut, quan es va despertar i ja de bon rotllo, sembla que retrobem el punt perdut la nit anterior i com si fos un malestruc de mena, som-hi, el telèfon ja torna a fer de les seves, havia exaurit el temps lliure que tenia.
Llàgrimes de ràbia i gelosia pel proper que ocuparia el meu lloc i cap a la presó falta gent. Arribo a casa, m’invento quatre tonteries de la feina i llestos, a esperar el diumenge. Unanimitat absoluta amb el soci, com si fossim el Sr. Bacs, tanquem la paradeta fins dilluns, a veure si la propera setmana pinta millor, posats a dir, crec que he avançat força. Qui lo sai.
I ara, responent amablement a la Vilmaaa, això de la llar de confort, deu ser per la gent que la crisi no l’afecta, o tenen un sou (i un sostre) segur, i un plat "calent" a taula cada dia, sigui per mèrits propis o per llegat familiar, a més d’un conformisme absolut, aliè de sorpreses i on s’hi està molt be. NO és el meu cas, amb tots els respectes i de bon rotllo, que cadascú sap les seves coses. Algun dia parlaré d’aquet tema que avui dia sembla tabú i tothom sembla feliç menjant anissos.
Diumenge sense pena ni glòria, el millor, això que estic escrivint mentre recordo els moments viscuts.
Salut a tutti.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
latex |
Vilmaaa
Wednesday, January 29th 2014, 6:23 PM
Suposo que és lògic que si fas preguntes, és perquè no les saps respondre, ja que sinó seria com una presa de pèl o bé un intent d'allargar un coitus interruptus (de bon rotllo....) no em facis cas, però amb una questió tant ben plantejada com la que m'has fet, crec que potser, vaja, segur, m'he d'explicar millor i segurament es mereix un article nou on arribarà amés punts de vista que possiblement, ens ajudin amb aquesta certa afinitat.
Teu de tot cor... làtex.
|
|
Vilmaaa |
Estimat i divertit Làtex
Monday, January 27th 2014, 9:29 AM
Mentre tu no t’expliquis, jo puc fer la meva versió del fet que narres, oi?
L'expressió “llar de confort “ ve emprada no per si al personatge l’afecta o no la crisi, té un sou (al relat té feina, casa i família; i no pareix que sigui parella, per què es pren moltes molèsties del tipus”em vaig empescar un reguitzell de despropòsits laborals que em feien ser màrtir.. Vaig obtenir el vistiplau reial, aconseguint la carta verda fins a l’hora de sopar”), si no que va per la metàfora “sopar a la presó, altrament dit, a casa”.
I la meva versió és que el protagonista porta una doble vida, una com a pres on ha de dissimular, enganyar, és obligat a acudir quan el reclamen i que li provoca”tancar la paradeta del soci fins.” i una altra al parèixer més divertida on pot desplegar la seva afecció (de caçador) i les seves estratègies per aconseguir una relació ( no sé sap de quina durada) i que li fa vessar “llàgrimes de ràbia i gelosia”.
Res a dir, cadascú ha d’intentar portar la vida que vulgui o cregui es mereix .
Però a mi, m’acudeixen certes preguntes: Per què no abandona la seva presó? Que té la presó que encara no se n'ha desfet? No serà que la presó i els seus carcellers li aporten CONFORT(comoditat, benestar)?. Qui és més necessitat, la presó per tenir rehenes o el pres per tenir un lloc que l’aculli? I si això es així, que pesa més?
Ja veus, preguntes que no sé respondre, em mantindré a l’espera de les teves notícies, si tens a bé explicar-les.
Amb molt carinyo i certa afinitat,
Vilmaaa
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
