| |
Diari d'un infidel (1)
 diumenge 26/gener/2014 - 12:09  1291  3
El tret de sortida ha començat fa poc, vaja, poques hores.
Divendres a la tarda, sóc fora de la ciutat, em toca feinejar per la capital. No trobo el moment de tornar a casa, em fa pal i a més el meu objectiu de desig crec que avui està massa enfeinada seduïnt un possible client, o sigui que penso: “dues pedres, nano, avui a fer bondat”.
M’havia promès a mi mateix que no havia de passar res entre nosaltres, és més, no podia passar res. Però la realitat és que se m’ha convertit en una obsessió, m’aixeco al matí i me la imagino quan encara està dormint, m’en vaig a dormir i me la imagino al llit, doncs imagineu-vos quan la tinc tot el dia al costat i només puc fer que mirar-la, collons, mai més ben dit, això és el que he de tenir per aguantar-me.
Ja anava de tornada, amb el cap cot i un escalfament de collons, quan de sobte, sento el mòbil que fa run-run, i dic sento ja que encara el duia a la butxaca dels pantalons, fins i tot intento no agafar-lo ja que no pot ser gaire res bo un divendres a la tarda. Però faig bondat i l’agafo, entre les vibracions i el lloc on el duia, fins i tot està calentet el punyeteru.
Miro la pantalla i m’esglaio, és Ella. M’està trucant? Flipo. Evidentment la penjo i espero trobar un lloc per parar arran de carretera. La truco.
Em diu que la reunió ha anat molt bé, la seva tècnica és implacable, mai n’he dubtat. La seva veueta suau i que es va apagant a mida que parla em posa a cent i a més, quan diu el meu nom (el de veritat) el diu amb un tó afrancesat i l’allarga fins a l’eternitat, mai m’havien pronunciat així i la veritat és que no puc dir com em poso quan ho fa, aguanto i prou.
Em demana quan tardaré en arribar, que em vol veure. Ara posaria un emoticone d’aquets però no tinc temps. Miro el rellotge i li dic que menys d’una hora, es fa un silenci. (Etern). Al final em respon que necessita més temps, a mi m’és indiferent mentre m’esperi, aixi li faig saber. Em diu que d’aquí un parell d’hores estigui prop de casa seva. Uffffff, quina eternitat.
Ensopego amb un Lidl quan surto de l’autopista, m’hi paro i intento distreure’m una mica comprant quatre collonades per sopar a la presó, (altrament dit, a casa). Ensopego de nou i ara amb les xocolates i els bombons, poso cara de murri, faig el pito pito colorito i em venen a les mans uns bombons de xocolata negra amb taronja, benvinguts siguin. Fet i fotut entre l’estona de badar i la cua a la caixa, ja m’he ventilat mitja hora llarga.
Agafo el cotxe i cap al centre s’ha dit, zona blava, pago fins que arribo al límit i quan me n’adono, el tiquet que he pagat encara em serviria per l’endemà. Amb això ja veieu on tinc el cap. Ara mateix, pagaria fins i tot perquè em pessiguessin, així sabria que no estic sommiant.
M’ha donat instruccions que no hi vagi fins que em truqui, o sigui que vaig fent voltes per l’eix comercial, vaig tant a pinyó fix que ni me n’adono dels coneguts que m’intenten saludar. Passo de xerrameques absurdes de carrer. Al final arriba la trucada desitjada, em demana si ja sóc per la zona, com si encara li fes falta més temps. Escolto impacient:
Em demana si puc dur una ampolla de vi negre del bó. Li noto una veu massa dolça per mi, però segueixo el joc i evidentment accedeixo. Quan acabo de penjar, el meu cervellet posa l’alerta roja: el dia anterior m’havia convidat a fer el cafè a casa seva i havia vist dues ampolles de negre, una a mig fer i l’altra que era per encetar. Ja tenia les neurones entretingudes i el soci que m’anava fent pressió de la bona. Entro al novavenda, evidentment un divendres a la tarda, a petar de gent. Agafo un priorat d’alta graduació i poca lletra.
Ara Sí. Enfilo cap al seu àtic, petit com un cop de puny però acollidor com ella mateixa. Em trobo la porta mig oberta. Entro i veig un munt d’espelmes enceses per tot arreu, ensumo inciens a l’aire, ufff de nou, agafo aire i intento caminar. No puc, diria que tinc el frè de mà posat, però no. Noto que la tinc al darrera, m’esperava amagada darrera la porta, m’ha tapat els ulls amb les mans i a cau d’orella em diu que quan senti que la porta es tanca, em deixarà mirar.
Recupero la vista, la tinc al davant. Està esplèndida, radiant. Els cabells deixats anar, un punt rossos, llargs i mig arrissats, la mirada ardent, cara de nena entremaliada, ni un punt de maquillatge, no li cal. Segueixo baixant la mirada, un vestit cenyit al seu cos, tot d’una peça, de color blau turquesa i amb estampats de flors. No li havia vist mai, per sort, abans. Ja no puc més, li allargo els llavis I li faig dos petons galters. Amb l’aproximació, se n’ha adonat que tenia les mans ocupades (per sort d’ella), l’ampolla de vi a l’esquerra I els bombons a la dreta.
I dic sort per ella, ja que si no les hagues tingut ocupades, l’hagués enganxat tant fort que no sé què hagues passat. M’allibera de les mans i veig com ara és ella que amb les mans ocupades, se m’acosta i em fa dos petons més i em dona les gràcies mentre em diu el nom un altra cop. Pararé boig. Em fa anar cap al sofà mentre ella no para de moure’s per tota la sala.
Si em pugués desdoblar, deixaria el meu jo tal com està i l’altra es miraria l’escena de lluny i possiblement començaria a fer distreure el soci. Sempre he tingut la fantasia de veure’m de lluny o per un forat. Els miralls no m’atreuen, no vaig per aquí.
Un cop al sofà, se m’asseu al costat, ben a prop, es posa en plan cumbaià, cames creuades i asseguda sobre els peus, tota ella dalt del sofà. Me la miro i sort que s’ha posat unes mitges, sinó li podria veure fins demà passat. Està impressionant. Ha begut força i se li nota.
Aquesta gent del nord, amb l’excusa del fred, la saben llarga. Però m’agrada, porta aquell punt de tonteria que te la menjaries sense deixar-ne ni la grana. Però m’aguanto, de moment no penso fer res si no comença ella. No voldria que això s’acabés com el rosari de l’Aurora.
Dit i fet, ens anem acostant, sento la seva cama com reposa sobre el meu genoll, m’encanta. No para de parlar, fluixet, molt fluixet. M’he d’acostar al seu caparronet per poder-la escoltar bé i m’incomoda, tanta proximitat em fa anar de bòlid però em sento valent per controlar la situació. El vi està fantàstic, els bombons hem quedat que els guardarem per “esmorzar algun dia”. Ja anem per mitja ampolla i la situació es manté igual, mentre brindem, faig una aproximació als seus llavis, però em veu a venir i s’esmuny com una llúdriga. Segur que n’ha vist un munt de caçadors. Missatge rebut, a partir d’ara mano jo. Si en vols, els vens a buscar i si no, tant amics. A vegades em fotria un parell d’hòsties jo mateix. Però mira, un bon caçador, mai ha de tenir pressa. Com que se n’adona, m’intenta consolar amb moxaines i contactes furtius amb les seves mans sobre les meves cames i jo que m’hi torno.
He aconseguit “deixar” la meva mà sobre la seva cuixa, i mil.limètricament la faig avançar, quasi ja noto com s’acosta al seu entrecuix, juraria que noto increment de temperatura, però ara mateix podria ser una imaginació fugissera. Em barra el pas tancant-se amb les dues cames, però no diu res. Missatge rebut, poso la pausa però mantinc la posició.
De cop, aterro a la realitat, el coi de mòbil no para de sonar. S’ha fet tard i em reclamen a casa. Van insistint i m’he de doblegar a la realitat. La miro profundament als ulls i juraria que ella ja tenia clar que avui havia d’anar així. Suspiro, m’arronso d’espatlles i abandono posicions, he de marxar malgrat no vull.
Ens aixequem, està preciosa, no vull marxar. L’agafo per la cintura i l’apreto contra meu. Em nota que estaria a punt per fer qualsevol cosa menys marxar. Aquet cop no s’escapa, li faig un petó de cine i em correspon. Toco el cel.
De cop, em fa girar mirant la porta i carinyosament em fot una coça al cul. Em mira millor que mai i em pica l’ullet, se m’acosta i em diu a cau d’orella: “Demà no m’en recordaré de res”.
Ai l’às quina dona. Intueixo que va per llarg però promet.
Em destrempo a l’ascensor, em poso una mà a la butxaca i trec una capsa de pastilles Juanola, a veure si faig marxar l’oloreta de vi.
Al cotxe hi duc tovalloles perfumades de Nenuco, que sempre van bé per evitar olors no desitjades.
To be continued, espero.
|
Contactes
Registra´t
