| |
El passat vespre.
 dilluns 20/gener/2014 - 12:26  559  1
El passat vespre l’Imma, la infermera, en va renyar i em digué que si no sopava bé i feia marranades no em deixaria veure la televisió i molt menys jugar amb l’ordinador de la saleta de jocs; que feia massa que la treia de polleguera; i jo, la veritat, és que no entenc, mai l’entendré i mira que m’esforço eh!
Li dic, i ella no m’escolta, que no faig més que dir el què penso, sense intenció d’ofendre cap intern, però ella no para de repetir i repetir i repetir que no està bé, i que haigde fer com “tothom” i seguir les consignes, que no pensi, que no actuï per compta pròpia, que no escrigui, ni pensaments de reflexionar-hi ni qüestionar les normes, res de res...
És clar que ho diu ella ben convençuda, i tants i tants cops que deu tenir raó..., segons ella quasi tothom pensa el mateix i, que si no ho faig, mai seré feliç; no sé, si jo no deixo de ser feliç així, tal com sóc, i no pretenc més que ser jo mateix i no dir el què diuen ni fer el què fan els altres...
El passat vespre l’Imma, la infermera, m’amenaçà amb posar-me aquell vestit estrany, aquell que quan te’l posen no pots ni tocar-te els dits ni les mans, i et sents com ben lligat; clar, llavors no puc jugar amb l’ordinador, ni sense, ni puc escriure..., ella en diu fer maleses, no sé... Repeteix un cop i un altre que no estic bé, que vaig enrere com els crancs, que poso males cares i espanto les visites...; no sé, la veritat, trobo que s’espanten per no res, si la meva cara és la què és tot i fent ganyotes, i no m’agraden les disfresses ni caretes!!! L’Imma, la infermera, ella sí es disfressa, sempre va de blanc immaculat però a mi sempre em sembla disfressada, de diferents colors i vestits, faldilles ara i pantalons altres dies; dec ser jo, segur!, que imagino i al·lucino tot allò que no s’ha d’imaginar ni al·lucinar..., no sé.
El passat vespre l’Imma em va renyar; de fet no sé si em renya pel què faig i dic i penso o em renya perquè en el fons l’únic que sap és renyar quan no entén que entre tants i tants que hi som, aquí, tancats, hi ha algú a qui no li agrada el què ha d’agradar.
Si de cas, com avui tampoc em deixarà sortir al pati a passejar entre els banc i la glorieta, em prendré la pastilleta i el got de llet i me n’aniré a dormir ben d’hora amb la meva bossa d’aigua calenteta, com a mi m’agrada... No sé, crec que faré bé.
|
Contactes
Registra´t
