| |
La llengua bruta: quin català...
 diumenge 19/gener/2014 - 02:13  1489  0
La llengua bruta
Després de sentir una pregunta fora del xat i dins del xat (potser al fòrum?) que començava: quin català és més autèntic...rumiava:
Potser algú ha pensat que llengua autèntica vol dir llengua correcta, vaja llengua polida per la norma, en definitiva: llengua estàndard. I, sobretot, preval la idea que la llengua estàndard és la llengua centrífuga, o també la llengua més reexida d'una variant concreta. Diria que no pas.
Llengua estàndard no vol dir llengua d’una variant concreta, ni tan sols de Bcn, per més cap i casal o influència que pugui tenir Bcn i l’àrea metropolitana. És més aviat una quimera tècnica, un artifici acordat o una convenció pactada per a tenir un codi més o menys uniforme entre els seus parlants: “una eina per a entendre’ns i no pas per a entendre-la”, dixit X. Per tant, no confonguem els termes.
Doncs, quina català és més pur...continuava la pregunta del bloc/fòrum...
Verge santíssima, la puresa, quin bocí de paraula! Sona que trona o, si vols, fa por i tot. Em fa venir al pensaments actituds xenòfobes encobertes, una mica partidàries de la raça/llengua única/millor. M’estimo més parla genuïna,no? Riquesa de vocabulari en trobes arreu, només cal trescar pertot el territori per adonar-te’n i consultar de tant en tant en B.Moll (el diccionari català-valencià-balear es pot consultar en línia de franc).
És ben veritat, per això, que les influències d’altres llengües es fan sentir, sobretot en les llengües minoritzades, no pas per minoritàries i la llengua genuïna s'acaba embastardint. Per això, probablement algú va parlar de puresa. De fet, no ens podem escapar de les interferències continuades d’una llengua dominant sobre una de vernacla. En aquest cas parlaríem d’àmbits de poder no paritaris entre català i castellà (a les administracions públiques, en les publicacions editorials, en el cinema, etc.) que de vegades comporten conflictes lingüístics de tota mena, sobretot quan es mira de normalitzar la llengua dominada amb la finalitat de transcendir els límits residuals a què se la voldria arraconar.
Ara bé, tinguem en compte que cap llengua no està exempta de rebre influències externes, innecessàries o obligades, i potser de desmembrar-se o, ben al contrari, de perfilar-se i repensar-se. El flamant castellà, el totpoderós francès, etc. tampoc no se n’escaparien d’una amenaça latent de dispersió, com a procés més o menys natural. De fet, cap llengua té garanties mil•lenàries de supervivència i encara menys si agafa com a aval l’extensió territorial o nombre de parlants sobre els quals té incidència. Temps era temps, per exemple, que la llengua més poderosa d’un imperi bastit a cop de llança, l’antiga Roma, també es va desvirtuar i va esdevenir més borda que la llengua més híbrida que et puguis trobar a la cara. D’aquí deriven les nostres llengües romàniques, al començament variants vulgars del llatí: l’italià del Dant, l’occità dels trobadors, el català de March, Llull, Bernat Metge, etc., cadascuna amb una diversitat de covariants esfereïdora.
Més endavant, amb el llatí fet un fàstic, per a endreçar el desgavell que va provocar el desmembrament de la lingua nostra, es va decidir, tàcitament, que com més prestigi polític i reconeixement institucional tenia una variant concreta del llatí, més mereixedora de l’etiqueta “llengua” era. I potser per aquí cal cercar el reconeixement de les llengües romàniques. La història de cada territori hi va ajudar força. Per exemple, el pes polític i històric que tenien els territoris de parla catalana a l’Edat Mitjana, va determinar que es definís per als parlants del català una llengua amb prestigi. Ara bé aquest status no es perllonga en el temps per gràcia divina i, així, tenim que una llengua de cultura i de culte com era l’occità a l’entrada de la baixa edat mitjana, és considerada un patuès en temps recentralitzadors i uniformitzadors de la corona francesa.
Al meu parer, humil i poc fonamentat -em sap greu per a qui demanava una autoritat en
el tema en el bloc o fòrum corresponent-, quin català és més autèntic que un altre, és una pregunta que demana una reformulació. O reconversió ;-)
Amén
|
Contactes
Registra´t
