| |
COMPANYS INDEPENDENTISTES, NO ÉS AIXÒ...
 dijous 16/gener/2014 - 03:46  747  3
No sé si em toca dir a mi que l’independentisme està fent les coses bé, perquè en formo part, modestÃssima, es clar. Sembla que sÃ. Cada vegada hi ha més gent que se’n sent i se’n declara. Tenim un moviment transversal i fins i tot transligüÃstic. Sembla que serà molt difÃcil frenar l’il.lusió de la majoria dels catalans per l’independència i la desesperació que ens provoca romandre a la gà bia espanyola ( quan no pots sortir d’un lloc malgrat la teva voluntat de fer-ho està s engabiat, per molt que diguin que t’estimen els carcellers ).
Però a vegades els dirigents independentistes cometen uns errors imperdonables. Sembla que no hagin llegit cap llibre de tà ctica o d’estratègia o de propaganda. O del que sigui.
La primera cosa que hem d’entendre els independentistes és que reclamem dela gent que sigui patriota. I la segona que ser patriota demana un plus d’idealisme i d’incomoditats que casa de forma dificultosa amb la manera d’entendre el món postmoderna on tot gira al voltant del materialisme i, per tant, també de la comoditat.
Per això el patriotisme és quelcom heroic, perquè va contra el materialisme i contra la comoditat i també per això s’ha de tenir clar que no es pot reclamar a la majoria de la població que sigui patriota durant gaire temps, perquè el patriotisme cansa perquè és incòmode. I en conseqüència de tot l’anterior s’ha de procurar no gastar el patriotisme de la gent en va o de forma contraproduent.
Ara ens posem en el marc d’aquest diumenge a Barcelona. Matà voltant pel mercat del llibre vell de Sant Antoni. Un llibre sobre la república de Weimar i un altre contra l’usura de Luter. Després, dinar: aperitiu, arròs amb peix de closca i braç de gitano. Vi semi del Penedès i Moscatell.
Arribo a casa i estic al setè cel i en estat letà rgic. Sembla que Déu, efectivament, és bo i que el món roda com Déu mana. Poso el CD amb les peces de Haydn per clavicordi, el meu instrument preferit. Haydn i el clavicordi i l’arròs amb closca i el vi del Penedès i una temperatura perfecta i la gata que runa. Perfecte. Perquè la perfecció sà que és d’aquest món a vegades.
Quan estava prenent el sol al setè cel em desperta sobtadament un tret. I no és només un tret. És una série de trets. Un darrera l’altre. Collons, què passa! Els espanyols ja ens han fet arrivar el seu exèrcit i, traspassant la Diagonal, han arribat al meu humil barri de Sant Antoni?
Nooooooooooooooooooooooo!!!!!! Al contrari, tinc una colla d’independentistes al davant de casa. Cridant i ballant. Gent de Déu, que és l’hora de la migdiada, que aquestes coses es fan a les sis o a les set de la tarda, quan tots ja tenim la paella i el braç de gitano païts. Penso que si fossin els espanyolistes – d’Espanya o de l’Espanyol – agafaria un cubell d’aigua i els hi fotria pel cap. Però com que són dels meus, agafo l’estelada, l’abric, la bufanda i el barret i baixo al carrer.
Trobo una miga engrescada amb això de l’independència. Em diu que faig cara de clapat. I li dic que és l’hora de la migdiada, cony, etc...
En fi, espero que d’aquà a l’independència – que toca al novembre – aquests detalls els anem millorant. Perquè hi ha gent que dubta que aquestes incomoditats no ens les perdonarà mai.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
