| |
PERIÈCIES PRUSSIANES 11
 dimecres 8/gener/2014 - 04:31  717  3
DINAR A UNA CERVESERIA ALEMANYA: LENTITUD I PROPINA OBLIGATÒRIA.
Entrem a una cerveseria del centre de Berlin que fa pinta de menjar-s’hi bé. Parets i terra de fusta, plats típics i tòpics, cerveses dels set mars i tota aquesta mena de coses que sembla que garanteixen que l’àpat estigui més o menys bé.
Tenim gana perquè tot i que esmorzem molt fort, ens fotem un tip de caminar i veure coses i acabem dinant tard.
Observem que les cambreres no s’aclareixen gaire i que la gent rondina. Pensem en marxar però ens acabem quedant, ves a saber perquè (veiem que hi ha gent que marxa però no els seguim).
Acabem descobrint quin és el problema del lloc: triguen moltíssim a servir-te. Sembla com si hagin d’anar al bosc a caçar la bèstia que et serveixen. És cert que en això els comensals no ens aclarim gaire. Quan els restaurants tenen el menjar preparat i només han d’escalfar-lo ens queixem i quan triguen molt a servir-nos també. Ho volem tot, es veu. Però aquí el cas és que nosaltres tenim gana.
Finalment, m’aixeco i li pregunto a la cambrera – una noia rossa, més aviat tímida i baixeta – si se’n recorda de nosaltres. Em diu que sí una mica atabalada. Fan el que poden però estan desbordats per la feina. Pel cap baix els hi manquen mitja dotzena de persones més. Suposo que a Alemanya els contractes temporals deuen existir, no?
El menjar és correcte. Com un dels companys vol veure vi negre, el demanem. Com que a mi, en general, el vi negre no m’agrada, no opino però un d’ells diu que és un vi “peleón”. No sé, a mi “peleones” només m’agraden les senyores. I només de tant en tant, que ja començo a tenir una edat.
Quan ens porten la factura ens quedem astorats. A banda de l’IVA, pretenen cobrar-nos el 19% de propina. Com pretenen cobrar obligatòriament propina a tres advocats i ni més ni menys que el 19%? Diem a la cambrera que això no ho pensem pagar de cap de les maneres ( són quinze euros extres ) i ella ens diu que és el costum del país i que és pels cambrers. No ens convenç. Les relacions laborals entre els propietaris del negoci i els treballadors són quelcom exclusivament seu, on els comensals ni entrem ni sortim.
Ella ens fa mala cara però veu que té mala peça al teler i no insisteix. A més se li està endarrerint encara més una feina que ja du molt endarrerida. No deixem ni un cèntim de propina: ho sentim molt però nosaltres no funcionem així.
AQUÍ NOMÉS PARLEM ALEMANY, CONY!
És una situació estranya, si més no per un català, perquè els catalans tenim, a més de romana, sang fenícia i grega i, per damunt de tot som mercaders. És una situació estranya: un client ve a comprar-te els teus productes, te’ls demana en un anglès nítid i clar com un sol i tu li dius que no l’entens i l’engega a la merda per no dir a dida.
El lloc és Alexanderplatz i està ple de turistes. N’hi ha d’arreu del món. Gairebé tothom utilitza l’anglès com a llengua franca. La gran majoria dels alemanys ho fan sense cap dificultat: és nota que l’han après a l’escola i que la dominen perfectament. D’altra banda, l’anglès no deixa de ser una llengua germànica, una cosa així com el castellà, l’italià, el gallec o el francès per a nosaltres. Gens dificultós si t’hi esforces una mica.
Però és que no. El venedor de salsitxes, un individu de la raça ària autèntica, alt com un sant pau i gros com un Papa Noel presumeix de no saber parlar cap més idioma que el seu, cony. De la mateixa manera – penso – que Hindemburg presumia de no haver llegit mai cap llibre. Hi ha gent especial amb la que no val massa la pena discutir.
Amb el meu alemany macarrònic demano un entrepà de steak i tres cerveses. Segon problema, un dels meus companys vol que li posin ceba a l’entrepà de steak i el teutó diu que no pot ser. Dic que el company pagarà el que convingui per la ceba. L’ari insisteix en que no pot ser, com si el que li estéssim proposant de fer fos quelcom pecaminós. No hi ha res a fer o sigui que ho deixem córrer.
Abans de pagar, però, tinc ganes de fer un experiment. El de la raça superior em diu el que li he de pagar en un alemany impecable. 24 euros. Li dic – en el meu alemany macarrònic – que no l’entenc. Ell fa uns grans esforços per verbalitzar el número, que no deixa de ser un numeret senzill – vier und zwanzig – però no hi ha manera: no l’entenc. Li dic que provi en english a veure què. L’home fa un enorme esforç i diu quelcom semblant a twenty four, però vet aquí que jo tampoc no l’entenc. L’home està vermell com un perdigot i comença a renegar. No entenc res del que diu però vaja el Herr està que trina. Finalment, se li acudeix apuntar el preu a un paperet. Li dic que mai no m’hagués pensat que un alemany com ell fes servir números aràbics, però em sembla que ara qui no m’entén és ell. Per cert, algú sap si els alemanys han escrit mai alguna cosa que no sigui amb lletres llatines i números aràbics? Ei, com els íbers si fa no fa...
El nacionalisme és quelcom tant idiota que sembla mentida que continuï existint a aquestes alçades. L’ interdependència dels pobles és evident. Els nostres pòsits històrics ens venen de tot arreu. I tot el que funciona a les nostres llars i a les nostres ciutats és multinacional. Si el nacionalisme és ridícul en les grans nacions com els USA, Xina o Rússia; ho és encara més en les nacions mitjanes com Alemanya, França o Anglaterra; pel que fa a les nacions petitones com la nostra, simplement és grotesc.
Justament la part bona de ser una nació petita és aquesta: que teòricament et protegeix d’aquesta ximpleria. Que, per anar bé la gent ha d’aprendre dos o tres idiomes a banda del seu. És el que passa a Holanda i comença a passar a casa nostra, tot i que jo trobo que el nostre nivell d’anglès sigui tant baix i no acabo d’entendre com a les escoles no s’ensenya un altre idioma europeu – l’alemany o el rus – i un d’asiàtic – el xinès o el japonès -. Estic segur que els comerciants catalans de l’Edat Mitjana tot això ja ho sabien...
|
| |
|
Contactes
Registra´t
