| |
Amb les calcetes a la butxaca. (2)
 dimarts 7/gener/2014 - 07:13  1498  3
Vaig mirar per la finestra del menjador i la vaig veure a l’altra costat de carrer, m’esperava puntual com un clau, llàstima que encara no hi entenia del tema femení, però de ben segur que l’hagués trobat guapíssima: alta com un Sant-Pau, unes cames llargues i ben plantades i ja no lluïa una cua, duia els cabells deixats anar, negres com el carbó i lleugerament ondulats, que se l’hi escampaven fins a mitja esquena.
Em va sobtar un detall que si no fos per la mare, que també se la mirava de reüll,no me n’hagués adonat: em va preguntar que si haviem quedat, com era que la Dolors encara duia el peto de les monges?. (Peto, pronunciat pètu, era com s’anomenava carinyosament a la vestimenta que duien les noies que estudiaven als coles d’hermanes, vindria a ser com un mono de mecànic d’estiu però amb faldilla en comptes de camals, de color gris i que si ho miraves detingudament era format per quadrets diminuts, la majoria grisos però convinats amb quadrets blancs i alguns tirant a negres, a més conjuntat amb un polo de màniga curta blanc i els mitjons a joc amb el polo i fins a mitja cama). (Ara us deveu estar preguntant com és que em vaig fixar amb el detall dels quadrets, us asseguro que no m’ho invento i ho comprovareu aviat. Possiblement alguna lectora en pugui donar fe, però tampoc cal, detall banal).
Bona pregunta em vaig fer sense respondre, només em vaig aixecar de cop, li vaig fer un petó de comiat a la mare que ja m’atansava el berenar que ens havia preparat i només li vaig arronsar les espatlles tot posant cara de dir “i jo què sé de perquè porta el peto encara” mentre ja tirava escales avall.
La Dolors, per cert, aprofito per presentar-la de nom, em va rebre amb un somriure maliciós d’orella a orella, en plan Netol. Jo, sense adonar-me’n, estava fet un flam d’ou com els que han cremat per sobre amb el doble de sucre, vaja, que regalimava nervis per tot arreu. La Dolors em va rebre amb un petó al front d’aquells que sonen com una hòstia ben donada i em va obligar a pujar a la seva bici, de copilot, al darrera. No va voler que anés a buscar la meva de bicicleta, només em va dir carinyosament que era una bicicleta massa “de nen petit” i que haviem d’anar una mica lluny.
Un cop fent de copilot sense feina i ja una mica més relaxat, va ser com em van venir al cervell un munt de preguntes de les que hauria de buscar una resposta, ja que m’estaven encuriosint de mala manera i tenia la sensació que serien claus pel que em quedava de vida.
Primer, la olor, vaja, el perfum. S’havia posat un perfum que li havia agafat a la seva mare, em va explicar que el portava el seu pare de fer l’estraperlo, ja que conduïa un autocar i tot sovint anava per França i tenia de bon entrar tota mena de productes. Aquella olor se’m va quedar gravada al cervell, fins a dia d’avui, sé que existeix, però no sé on trobar-la.
Segon, vaig descobrir les il.lusions òptiques, com un munt de quadradets o puntets, si els mires d’aprop semblen una cosa però quan els mires de lluny i tots amalgamats, en semblen una altra. Tenia davant dels morros la part del darrera de la seva faldilla, que acompassada amb els cops de pedal i el moviment suau i harmònic dels seus glutis, em feia com de calidoscop dels quadrets del teixit, fent que de cop veiés tots els quadrets junts formant un gris, com que de cop i volta veiés cada quadret individualment. Ja tenia tema d’entreteniment i divagació científica per quan estigués sol.
Tercer, no parava de preguntar-me què passaria si de cop, amb l’excusa que tants de quadradets vistos de tant a prop i que em feien venir mal de cap, aprofités per aixecar-li la faldilla i mirar si la vista interior em millorava l’estat d’ànim.
Tal pensat i tal fet, de cop i volta em va venir un rampell i li vaig aixecar la faldilla fins que me la vaig posar per barret. Juraria que es va fer un silenci mundial. La Dolors va seguir pedalant com si res, això em va alleujar, ja que vaig veure com les seves natges anaven fent lliscar les calcetes blanques que duia cap al costat contrari de la cama on feia la força per pedalar.
No em va demanar què feia, simplement em va dir que anés en compte que havia de parar un moment, no fos cas que em fotés un cop de cul al nas i em fes caure les ulleres.
Jo no entenia res, però vaig obeïr i vaig treure el cap de dins. L’olor d’aquell perfum que s’havia posat em va capturar i captivar.
Ara havia d’esperar a veure què volia fer, si m’engegava a dida o seguiem el joc.
Demà, més. O no.
|
Contactes
Registra´t
