| |
PERIPÈCIES PRUSSIANES 10
 dimarts 7/gener/2014 - 04:19  631  2
ELS URINARIS DE BERLIN.
A BerlÃn els urinaris s’han de pagar. Jo ho trobo bé. A Barcelona funcionem que si vols orinar o bé ho fas al carrer a qualsevol lloc o bé entres a un bar i demanes una consumició. És cert que les ordenances barcelonines prohibeixen que es pixi al carrer, però no és menys cert que hi ha gent que ho fa. Normalment mascles joves, tot s’ha de dir... I aquests mascles joves, que a Berlin beuen cervesa pels descosits, no pixen al carrer. Si més no, jo no n’he vist.
El sistema pixaner berlinès està dividit en dos parts. L’una és com la barcelonina: entres a un establiment comercial – normalment d’hostaleria, però no només – i, prèvia una consumició, utilitzes el lavabo. Però Berlin ofereix quelcom que a Barcelona jo encara no he vist: hi ha urinaris públics que funcionen amb funcionaris – o contractats laborals de l’administració, que no he arribat a veure el model contractual que els lliga – i n’hi ha d’altres que funcionen com a establiments privats. Finalment, existeix l’urinari com a servei complementari de l’establiment principal, que també genera uns ingressos. Vas a un bar – i amb independència de si consumeixes o no – has de pagar per utilitzar l’urinari.
Els preus oscil•len entre l’euro i els 50 cèntims, depèn de la categoria del lloc. I sempre que et fan pagar hi ha un o dos encarregats, la qual cosa vol dir que la tarifa crea llocs de treball i dóna el suficient per a fer-ne una explotació mercantil.
La postura berlinesa em sembla molt més seriosa i intel•ligent que la de Xavier Trias que vol que tothom pugui pixar de franc a tots els establiments gastronòmics barcelonins. Trias amb això fa demagògia i el pitjor és que ho sap i la continua fent. Em comtes d’encarar el problema de manera que es creïn no sé quants mils llocs de treball a Barcelona, es generin impostos – per a construir lavabos públics, per exemple – fa una ordenança inviable que ve a dir que tothom pot pixar on vulgui de franc menys al carrer.
En comptes d’aquesta demagògia excremencial opino que Trias, seguint l’exemple de Berlin, l’havia d’haver innovat millorant-lo. Perquè a Berlin resulta que tu per a orinar t’has de rascar la butxaca però si ets un gos ho pots fer de franc. S’hauria de trobar la manera de crear uns urinaris públics per a gossos que ampliessin l’oferta dels urinaris humans i aixà els carrers quedessin més nets, la justÃcia més impol•luta i el negoci arrodonit a l’alça.
UN SOPAR COM DÉU MANA A L’EUPHORIEN.
Finalment trobem un lloc on jalar com Déu mana a Berlin. Una carta extensa de plats, notable de vins i molt reduïda de postres. Els preus no són barats però està ple de gent, tot i que la majoria dels que ens acompanyen veiem que han demanat un cocktail en comptes d’un tiberi.
Nosaltres no estem per romanços. Fins ara ens hem alimentat de l’esmorzar de l’hotel i d’entrepans germà nics. Volem quelcom molt més consistent. I ho aconseguim. Bistecs d’una qualitat excel.lent. Riesling. Apfelstrudle.
Jo demano un bistec al pebre i és molt bo. Comparable amb els millors que he menjat a Barcelona i a GalÃcia. L’acompanyament fet de patates bullides sembla poc imaginatiu però la carn és gairebé wagneriana i amb la salsa de pebre – haydniana – el plat és rodó, tot i que amb una miqueta de puré de poma l’haguessin arrodonit, però jo tinc la sensació – potser equivocadÃssima – que als prussians els hi manca imaginació per a fer segons què.
El Rieseling és un dels meus vins favorits i està en la lÃnea dels blancs del Penedès com els Bach o els blancs gallecs com el Ribeiro ( l’Albariño és més fort ). Jo vaig aprendre amb Josep Pla que els vins blancs del Rin són dels millors del món i absolutament equiparables als negres de Borgonya, amb la precisió que a mi m’agrada molt més el vi blanc que el vi negre. El seu gust sec i afruitat a l’hora, lleuger, à gil és com el millor Mozart, un cant a l’alegria de viure, com Klimt. O GaudÃ.
L’Apfelstrudle és un pastÃs de poma molt brillant. Pel que ens explica la carta va arribar de Turquia a Viena i de Viena es va escampar a la resta del seu imperi i dels països alemanys. Diu que originà riament era un menjar de gent molt pobra. Ara, a un restaurant mitjà , un tall et costa 5 €, que si està ben fet, com és el cas, és un preu raonable. A més ens el serveixen amb dues boles de gelat de vainilla i una mica de nata. Ja sé que la nata no em convé però quan vagi al cel no menjaré res més i, de tant en tant, en vull una mica a bestreta.
Sortim de l’Euphorien eufòrics, com ha de ser. Millors persones, millors ciutadans, millors de tot. L’art serveix exactament per a això.
|
| |
Askata |
.
Tuesday, January 7th 2014, 3:04 PM
M'agrada l'idea dels urinaris públics, és una cosa que sempre he trobat a faltar en una ciutat com Barcelona. El primer però que s'em passa pel cap, però, és...on els encabirien? Algun raconet trobarien, però la veritat és que sobretot al centre hi falta espai, i és on més s'observen les conseqüències d'aquesta necessitat vital. A falta d'urinaris públics (en desconeixo el/els motius en profunditat), l'alternativa fà cil és la de Trias, és clar. Però, i quan els establiments estan tancats? El problema segueix sent-hi.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
