| |
PERIPÈCIES PRUSSIANES 9
 dilluns 6/gener/2014 - 05:19  695  3
POSTDAMER PLATZ: EL PRIMER SEMÀFOR D’EUROPA.
A la Postdamerplatz hi ha diverses coses curioses. Un tobogan de neu per la canalla i el primer semà for d’Europa.
Jo em vull tirar pel tobogan de neu tant sà com no perquè em sembla molt menys perillós que la pista de patinatge sobre gel que han posat a la plaça de Catalunya. A ca nostra, un peu va cap a una banda, l’altre cap a l’altra i acabes de morros contra el primer que passa que, si és una senyora, pensa que et volies propassar i et fot un mastegot o et denúncia als Mossos. Aquà la cosa es molt més simple. Muntes en una espècie de trineu i vas baixant fins que xoques contra un plà stic. El problema és que diuen que ja no tinc edat per aquestes coses i que podria prendre mal. Insisteixo però és que no. Jo no sé si aquests prussians – protestants – excomunicades són corruptibles o no. Desconec, a més, a quan es paga el preu de la corrupció per a que un ganà pia com jo baixi per un tobogan de neu. Deu euros, vint, cinquanta?
El primer semà for d’Europa – que suposo que deu ser el primer semà for del món – els prussians el van inventar per a que, a banda de les dones, ens comencessin a manar les coses. És un semà for curiós perquè les llums – que són verdes, vermelles i taronges – en comptes d’estar posades verticals estan posades horitzontals. Segons expliquen aquest semà for va solucionar un dels caos urbans més importants de la modernitat: el que hi havia entre el carrer de no sé què i el carrer de no sé què.
En general, als països alemanys la gent fa cas del semà fors. En canvi, als països llatins, sobretot els vianants, ens els prenem pel xiulet del serenu. Per això a Barcelona dos de cada tres vianants té un accident, perquè els llatins som tant i tant vius que al final ens acaba tocant el rebre.
UN DINAR A BASE DE BRATWURST I CERVESA NEGRA A LA GENDARMERIEN PLATZ.
Una de les coses que més em sorprenen de BerlÃn és la gran quantitat de llocs que hi ha per menjar al carrer. MoltÃssims. També hi ha moltÃssims restaurants. És com si la gent no parés de menjar. Que mengés mentre va a la feina tot fent camÃ, que mengés quan torna de la feina tot fent camà cap a casa i que entre aquests dos à pats d’entrepà s’entaulés en un restaurant amb menjar de les quimbambes.
No sé exactament perquè, en aquest marc de ciutat on hi ha paradetes d’entrepans a tot arreu, decidim pagar un euro per entrar a una mena de lloc on l’únic que em sembla que hi ha són encara més paradetes de menjar. Menjar tÃpicament alemany. Salsitxes de no sé quantes menes, hamburgueses i coses per l’estil. Cervesa d’un milió i mig de procedències. Vi calent. Schnaaps.
Demanem salsitxes no sé com, una mena de d’albergÃnia quadrada fregida i cervesa negra. No podem dir que dinem malament però se m’escapa l’entusiasme que senten els indÃgenes per aquesta mena de coses. Vull dir que si tinguessin un bon pernil i unes llesques de pa de pagès amb tomà quet i un Priorat o un Penedès, aquesta gent aconseguiria un orgasme inimaginable. Si ens en anem a una paella feta com Déu mana o una llagosta a la brasa ni m’ho imagino.
En aquest sentit el menjar alemany – rebosteria a banda i salvant també els seus excel.lents vins del Rin – em sembla vulgar. I em sembla especialment vulgar el menjar diguem-ne popular. El que la gent menja cada dia. En canvi, sóc del parer que la cuina popular catalana és de les més riques, complexes i apetitoses del món.
És cert que la nostra gastronomia popular – creada per mestresses de casa anònimes i genials – està en decadència perquè les dones han accedit al mercat de treball i no volen estar-se a la cuina. Això ho dissimulem donant grans noms a la cuina d’avantguarda, una cuina que, en realitat només és apta per snobs sense gana.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
