| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
PERIPÈCIES PRUSSIANES 8
 diumenge 5/gener/2014 - 04:55  692  11
ESMORÇARS A LA PRUSSIANA.
Em fa l’efecte que a tots els hotels d’Europa s’hi esforça si fa no fa el mateix. Bufet lliure de rebosteria, embotits, formatges, mantegues, pans, sucs, cafès, tes, llets, cereals, iogurts; que la diferència està més el la varietat i en la qualitat que no pas en el què. Costa molt arribar a reconèixer-ho però madurar vol dir entendre que, com a mÃnim, la forma és tant important com el fons. Sinó més.
La qualitat i la varietat del que ens servim és raonable pel preu que paguem. No som ni a un hotel de luxe, ni som a una pensió de mala mort. Com que hi ha bufet lliure, volem veure moltes coses i som catalans, però, sà que partim del criteri que s’ha d’amortitzar el que paguem i, per tant, esmorzem tres o quatre vegades el que esmorzarÃem a casa. Consti en acta que els altres comensals trobo que també esmorzen exageradament, tot i que no en tinc ni idea del que deuen esmorzar a les cases llurs.
Esmorzem en una espècie de terrassa coberta d’un celobert d’una illa de cases. Som al Berlin ex-comunista i aquà es porta una elegà ncia austera, perquè suposo que l’economia no donava per més. Anava a escriure que l’elegà ncia de debò sempre és austera, però no és veritat. Hi ha una elegà ncia exuberant que m’arriba a l’à nima. Em temo que no sóc massa espartà jo. I, en tot cas, el tipus de senyora que m’agrada no és espartana sinó més aviat maternal i poderosa.
A la taula del costat veig dos individus discutint. Semblen Hitler i Himdemburg. És una conversa enèrgica i suau a l’hora. Himdemburg presumeix davant Hitler d’haver arribat al poder grà cies a no haver llegit mai cap llibre. Hitler s’escandalitza i diu que ell no només n’ha llegit moltÃssims sinó que, a més, n’ha escrit un que ha estat un best-seller. Hindemburg li contesta que si bé ell ni n’ha escrit ni n’ha llegit cap, tampoc no n’ha fet cremar cap...I aixà van fent... La veritat és que jo aquest llibre hitlerià fa anys que el vaig llegir i em va semblar d’una simplicitat i demagògia insultant. Millor que no hagués cap llibre, fet i fet. I, a més, hom té la sensació que els molts llibres que havia llegit els havia paït malament.
Els espanyols s’emprenyen quan ho dic, però Hitler és el més semblant al Quixot que ha donat Occident. Lectures mal païdes, simbologia wagneriana presa seriosament, els jueus com a gegants – molins de vent i la catà strofe final. Al final la pregunta sempre és la mateixa: per què un individu tant aparentment sensat com Sancho acompanya el Quixot en la seva bogeria. El genial Josep Roth ho explica perfectament: perquè va aportar, d’entrada, unes gotes d’èpìca a la seva avorridÃssima vida. El problema és que al final les gotes van ser litres i litres d’absenta. De verÃ.
LA MERKEL FENT FOOTING.
Jo no vaig rebre una educació germà nica, però sà que vaig rebre una educació germanòfila. El meu pare era una persona llatina de cap a peus, enamoradÃssim de les òperes italianes i de la poesia de Verdaguer que, no se com, havia arribat a la conclusió que els pobles germà nics eren superiors als altres i, de passada, deia que els catalans érem clarament un poble germà nic, mentre que els espanyols eren moros.
Aquesta visió de la història és curiosa perquè el poble més germanitzat d’Ibèria és Castella i l’influència à rab és potentÃssima a Catalunya, sobre tot al PaÃs Valencià . També és important assenyalar que els à rabs ens van ensenyar moltÃssimes coses i que moltes coses de les millors que tenim – com ara els números o els torrons – provenen els à rabs. Però vaja que els catalans som un poble essencialment llatà em sembla indiscutible. La raça – que compartim amb els altres pobles del nord de la Mediterrà nia, la llengua, el dret, la religió - apunten clarÃssimament cap a Roma.
Però el cas és que a casa hi havia un ambient dialècticament germanòfil que, tot i que era molt superficial, va intentar convencem que els dos països més importants que ha donat el món són Anglaterra i Alemanya. I de que Hitler va perdre la guerra perquè no es va aliar amb Churchill. I de que Anglaterra va perdre el seu imperi perquè no es va aliar amb Hitler. En realitat, si els pobles de majoria germà nica ( Escandinà via, Alemanya, Holanda, Flandes, Alemanya, Anglaterra, USA, Canadà etc...) haguèssin sigut aliats haguessin guanyat la guerra, però el problema és que aquesta aliança era impossible perquè Hitler volia dominar el món i no estava per compartir aquest domini amb els seus germans de raça. Quan Hess va intentar pactar amb Anglaterra i ell mateix va intentar pactar amb els USA per anar contra l’URSS ja era massa tard.
Total que jo, des de petit, he mamat una admiració pels alemanys i tot i que sigui una admiració crÃtica la conservo. No cal dir que Beckembauer va reblar el clau i avui, sincerament, Frau Merkel em sembla la polÃtica més notable d’Europa.
Per què? Doncs perquè fa una polÃtica sensata i patriòtica. Sensata vol dir bà sicament tres coses: prou generosa per fer un govern de coalició amb els social-demòcrates, allunyada del dèficit públic i amb l’accent posat en les exportacions molt per damunt de les importacions. Patriòtica perquè consolida no només la unificació de les dues Alemanyes (en queden d’altres per unificar però d’això ja en parlarem un altre dia), consolida el lideratge d’Alemanya a l’Unió Europea i practica pels de fora de casa una polÃtica liberal i prussiana i pels de casa una polÃtica social-demòcrata i catòlica. Vull dir que és una dirigent que tots els pobles sensats voldrien tenir per a ells i que tots els pobles forasters critiquen.
Sorpressivament avui, donant un tomb pel Reichtag, el Bundestag, el Busdesrat, hem vist Frau Merkel fent footing. Vista d’aprop sembla més alta i no tan grossa com es veu a la tele. Vestia un xandall amb els colors de la bandera alemanya i, Déu n’hi do del que corria. Les seves mamelles, generoses, amples i vull imaginar que turgents eren seguides per tanta gent com països aliats volen xuclar els mugrons d’Alemanya. Ella somreia al veure’s observada golosament, mentre els seus pits feien un flop – flop – flop que vaig intuir més bavarès que prussià , francament.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
TomasM-Porta |
He trobat això, no sé si serveix, suposo
Sunday, January 5th 2014, 5:43 PM
M'hi trobo reflectit, efectivament opino que sóc una barreja de provincialisme i de sentit comú.
La cultureta catalaneta
Damià Bardera Poch. / 12.03.2013
En el nostre paÃs, hi ha determinades praxis infraculturals que no són sinó la norma, és a dir, hi ha maneres de fer i d’entendre la cultura que ens condemnen ––amb estat propi o sense estat propi–– a un provincianisme demolidor. És la cultureta catalaneta.
Ara bé, què hem d’entendre per «cultureta catalaneta»? Per més paradoxal i impossible que sembli, la cultureta catalaneta és una barreja d’esnobisme i sentit comú.
AixÃ, la cultureta catalaneta participaria d’un doble provincianisme: d’una banda, no és sinó la regionalització de la pròpia cultura, és a dir, la impossibilitat d’exportar res propi a l’estranger més enllà dels calçots, les botifarres i l’allioli; i, de l’altra, l’acceptació acrÃtica de tot allò que ens ve de fora sense ni tan sols confrontar-ho amb el que tenim a casa, ja sigui per desconeixement de la pròpia tradició, per indiferència o per auto-odi ––o per sentiment d’inferioritat.
La suma ––o la barreja, tal vegada feliç barreja–– d’esnobisme i sentit comú té com a resultat el cofoisme nostrat, que passa la mà per la cara ––i de llarg–– al seny dels catalans. El cofoisme nostrat és inhabilitant per dos motius: d’una banda, a causa de l’enveja que nia dins seu, no permet l’emergència d’allò diferent, d’allò trencador, no tolera actituds èpiques ––sempre val més fer mofa d’aquells que volen dur a terme el seu propi projecte peti qui peti, que valorar-los l’iniciativa–– ni tolera la gent que no vol combregar amb rodes de molÃ.
D’altra banda, és inhabilitant perquè allò que ve de fora no es fa servir per repensar la pròpia cultura i la pròpia identitat, sinó que es fa servir com a moneda de canvi per diferenciar unes capelletes de les altres. O dit d’una altra manera: com que les diferents capelletes no tenen prou força per generar el seu propi discurs i diferenciar-se de la resta ––si tinguessin prou força serien escoles, i no pas capelletes––, aleshores adopten ––i adapten–– models de fora per fer-se un lloc en la pròpia cultura. Ara bé, tenint en compte que els models adoptats són tots de fora, aleshores la pròpia cultura ja no és tan pròpia.
Vistes aixà les coses, el cofoisme nostrat té dos moviments: l’igualador i el diferenciador. El primer moviment no permet ni tolera l’emergència d’allò individual diferent de la resta. Comentaris tipus: «Qui s’ha cregut que és aquest?», o «Aquest es pensa que és vés a saber qui!» són paradigmà tics d’aquesta actitud. Per consegüent, al segon moviment no li queda cap més remei que el d’importar els models que l’actitud anivelladora no permet que emergeixin a casa nostra. I esclar, tals models no són res més que una mostra d’esnobisme, són pura façana, pura crosta.
La cultureta catalaneta és exactament això: sentit comú amarat d’igualitarisme comunal i folklorisme agrari, sumat a l’esnobisme mesquÃ, eixorc i urbanita d’última tendència. I això té com a resultat el cofoisme nostrat. Celebrem-ho
|
|
TomasM-Porta |
Collons, no em vulguis tant malament.
Sunday, January 5th 2014, 8:52 AM
Com s'aprofita bé la cultureta?
Cultura rima bé amb literatura,
amb amargura, cura i aventura,
amb pura, caradura i amb censura,
amb futura, obertura i dictadura.
Amb captura, paüra i amb tortura,
amb pintura, arquitectura i escultura,
amb clausura, tonsura i vestidura,
amb pastura, atura i amb verdura.
Amb conjura, cura i musculatura,
candidatura i caricatura,
amb cintura i magistratura,
amb criatura, usura i confitura,
amb mesura, amb mesura…
Cultura és una paraula delicada,
tant perillosa com la dinamita,
generalment en manca més que en sobra,
generalment tothom en necessita.
Cultura jo no en faig, jo tan solo canto
cançons de gust dubtós, mi lo han dit a voltes,
d’altres han opinat que sovintejo
amb certes paraulots para-soltes.
Jo crec que la cultura, i que em perdonin,
té més que veure amb gana que amb Beethoven;
sinó proveu d’escoltar vos la "quinta"
sense ni haver sopat ni que us estovin.
La cultura és usada pels dos bà ndols,
els que la van desfent sense manies
perquè fa raonar i no és rentable,
els campanuts tibats que se la guarden.
No cal que us capfiqueu, us repeteixo
que abans s’ha de menjar, jeure i pair,
després ja en parlarem si en teniu ganes
que ningú s’ha ferit per no llegir.
Més tard direu que sóc contradictori
que és el què vull dir amb això vostè mateix;
jo em faig la meva cuina i si li agrada,
si en vol venir a menjar, el convidaré,
jo em faig la meva cuina i si tens gana
i m’ho demanes bé, t’en donaré.
En fi, per un preu que crec raonable
podràs mastegar un sol,
podràs mastegar un sol,
un sol, la si do re.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
