| |
PERIPÈCIES PRUSSIANES 6
 divendres 3/gener/2014 - 03:50  768  3
LES PARADES NADALENQUES D’ALEXANDERPLATZ O HISPANOAMERICANS A PRÚSSIA.
Alexander Platz. Tinc pendent la novel•la. Ja sé que és inexcusable i també sé que si fes una llista de llibres pendents de lectura em cauria la cara de vergonya. Hi ha un llibre de Carles Soldevila que explica els llibres que cal llegir i, tot i que n’hi ha de discutibles i en manquen d’indiscutibles, el cert és que marca allò que podrÃem anomenar la columna vertebral de la història de la literatura. Soldevila diu que fa el llibre perquè sovint llegim allò que no val la pena llegir i no llegim allò que és imprescindible. La seva fórmula és senzilla: llegir, abans de res i de ningú, els clà ssics. I, és clar, Döblin és el clà ssic de Berlin per excel•lència. Per cert, un alemany em diu que els tres escriptors alemanys més importants són Goethe, Schiller i Heine. Coi. I Mann? I Grass? I Kafka? I Rilke? I Hölderlin? Realment algú pensa que una literatura tant rica com l’alemanya és pot reduir a tres noms o a sis o a 20? A més opino que si es vol parlar de literatura alemanya és imperdonable no posar en primer lloc a Martà Luter i la seva traducció de la BÃblia... Bé, seria molt llarg, tot això...
En realitat no volia parlar d’això, sinó aixecar acta de la meva ignorà ncia i del meu compromÃs indefugible de llegir Döblin tan aviat arribi a Barcelona. Volia parlar del tomb que hem fet per Alexanderplatz.
L’Alexanderplatz sembla, per entendre’ns, la fira de la Gran Via de Barcelona. Moltes botiguetes i moltes xorradetes. Els preus són barats però la qualitat sembla Ãnfima o sigui que els preus són cars (ja se sap que els rics estalvien molts diners perquè compren els millors productes al seu preu, mentre que els pobres hem de comprar productes molt pitjors a preus més barats dels que compren els rics però infinitament més cars dels que valen...).
No acabo d’entendre perquè hi ha tanta gent en aquestes paradetes que, en realitat, no venen res que valgui la pena. No fot molt fred però segur que a casa s’està millor que no pas fent el préssec aquÃ. L’única cosa que em crida l’atenció és una bufanda del Bayern – Jo sempre he estat del Barça, del València, del Mallorca i del Bayern – però penso que ja me la compraré quan vagi a München. I si aconsegueixo comprar-me una samarreta amb el 5 i el nom de Franz Beckembauer faré realitat un dels meus somnis de criatura, quan el Bayern era l’únic equip que podia plantar cara al Real Madrid de Franco a Europa ( que ara ens planti cara al Barça i ens foti l’entrenador em sap greu, però als amors de tota la vida al final se’ls hi perdona tot ).
A les paradetes hi ha molt pocs venedors que facin pinta d’aris. Pells fosques denoten turcs, romanesos i sud-americans. Suposo que també hi deu haver polonesos. Però aquÃ, passant fred i venent bagatel•les es veu poca gent del paÃs. Pel que fa als compradors és evident que tots els turistes som aquà fotent la de riure, però la majoria à ria és indiscutible.
ESMORÇARS A LA PRUSSIANA.
Em fa l’efecte que a tots els hotels d’Europa s’hi esforça si fa no fa el mateix. Bufet lliure de rebosteria, embotits, formatges, mantegues, pans, sucs, cafès, tes, llets, cereals, iogurts; que la diferència està més el la varietat i en la qualitat que no pas en el què. Costa molt arribar a reconèixer-ho però madurar vol dir entendre que, com a mÃnim, la forma és tant important com el fons. Sinó més.
La qualitat i la varietat del que ens servim és raonable pel preu que paguem. No som ni a un hotel de luxe, ni som a una pensió de mala mort. Com que hi ha bufet lliure, volem veure moltes coses i som catalans, però, sà que partim del criteri que s’ha d’amortitzar el que paguem i, per tant, esmorzem tres o quatre vegades el que esmorzarÃem a casa. Consti en acta que els altres comensals trobo que també esmorzen exageradament, tot i que no en tinc ni idea del que deuen esmorzar a les cases llurs.
Esmorzem en una espècie de terrassa coberta d’un celobert d’una illa de cases. Som al Berlin ex-comunista i aquà es porta una elegà ncia austera, perquè suposo que l’economia no donava per més. Anava a escriure que l’elegà ncia de debò sempre és austera, però no és veritat. Hi ha una elegà ncia exuberant que m’arriba a l’à nima. Em temo que no sóc massa espartà jo. I, en tot cas, el tipus de senyora que m’agrada no és espartana sinó més aviat maternal i poderosa.
A la taula del costat veig dos individus discutint. Semblen Hitler i Himdemburg. És una conversa enèrgica i suau a l’hora. Himdemburg presumeix davant Hitler d’haver arribat al poder grà cies a no haver llegit mai cap llibre. Hitler s’escandalitza i diu que ell no només n’ha llegit moltÃssims sinó que, a més, n’ha escrit un que ha estat un best-seller. Hindemburg li contesta que si bé ell ni n’ha escrit ni n’ha llegit cap, tampoc no n’ha fet cremar cap...I aixà van fent... La veritat és que jo aquest llibre hitlerià fa anys que el vaig llegir i em va semblar d’una simplicitat i demagògia insultant. Millor que no hagués cap llibre, fet i fet. I, a més, hom té la sensació que els molts llibres que havia llegit els havia paït malament.
Els espanyols s’emprenyen quan ho dic, però Hitler és el més semblant al Quixot que ha donat Occident. Lectures mal païdes, simbologia wagneriana presa seriosament, els jueus com a gegants – molins de vent i la catà strofe final. Al final la pregunta sempre és la mateixa: per què un individu tant aparentment sensat com Sancho acompanya el Quixot en la seva bogeria. El genial Josep Roth ho explica perfectament: perquè va aportar, d’entrada, unes gotes d’èpìca a la seva avorridÃssima vida. El problema és que al final les gotes van ser litres i litres d’absenta. De verÃ.
|
Contactes
Registra´t
