| |
PERIPÈCIES PRUSSIANES 4
 dimarts 31/desembre/2014 - 01:34  686  2
SEGELLS HITLERIANS I CORNAMENTES
Un dels companys d’abord sembla que té pressa per comprar-ho tot. Acabem d’arribar i ja ha entusiasmat no sé quants botiguers berlinesos. Tot li agrada i tot ho troba baratÃssim. L’altre company l’anima a comprar, com si cada euro que el primer es gastés, el segon fes un negoci. Jo em desespero una mica. Com que de fet l’únic vici venial que tinc són els llibres i no domino l’alemany, a no ser que trobi alguna cosa que em cridi molt l’atenció només compraré quatre coses pels compromisos.
Entrem a una botiga d’antiguitats perquè al company primer el meravellen. Jo em quedo molt parat amb la quantitat de banyes que hi ha per tot arreu. Banyes de cérvol, d’ants, de braus, de bous, de vÃkings i de ves a saber quines espècies més. Això em distreu i no estic per la feina. Penso si seria una bona idea comprar mitja dotzena de banyes d’aquestes i anar-les repartint entre la senyora i les amistats, però em sembla que no s’entendria. I això que les banyes d’ant i les banyes vikingues són abracadabrants.
Mentre jo li dono voltes i voltes i voltes a això de les banyes, el primer company compra tot una col•lecció de segells nazis. Diu que a Barcelona els vendrà als fatxes i farà negoci. No sé. Però sà que és cert que hi hagi tant segells de Hitler junts. Jo, per la meva banda, tafaner com sóc, més que no pas els segells, voldria saber què deien les cartes que transportaven.
L’altre company acaba comprant un tros de l’ex mur de Berlin. Jo això ho trobo entranyable, històric, potent, etc...però el que no veig clar és com es pot autentificar que la pedra que et venen és o no és del mur. Vull dir que jo puc recollir una pedra de terra i dir que és del mur. I com que els tres som advocats tampoc no ens costaria fer un certificat fals d’autenticitat de la pedra del mur. Sembla poc consistent, això.
Finalment, els dos companys m’aconsellen que tingui seny i que deixi les banyes a les prestatgeries. De tota manera el senyor turc que porta la botiga fa cara de content: ha venut no sé quants segells hitlerians i una pedra de l’ex mur. Potser demanar que, a més, hagués venut unes banyes ja haguès estat excessiu. Alà , com Jahvé, concedeix els favors en comptagotes.
UNA HAMBURGUESA DOBLE AMB FORMATGE I XORIÇ I MIG LITRE DE CERVESA.
Ja és veu a venir que a Berlin tindrem un problema: la feina serà nostra per menjar tiberi prussià . Vas voltant i veus restaurants de totes les nacionalitats del món menys restaurants del paÃs. Italians, paquistanesos, xinesos, russos, espanyols, à rabs, americans, romanesos, polonesos...és una bogeria això.
Josep Pla ho explica perfectament: s’ha de menjar el paisatge. I, per tant, a Prússia t’has de menjar el paisatge prussià , de la mateixa manera, posem per cas, que al Pallars t’has de menjar el paisatge pallarès o a Menorca el paisatge menorquÃ. Tot el que sigui sortir d’aquesta regla general vol dir encarir i rebaixar la qualitat del producte i, per tant, és un acte de supèrbia i una gran frivolitat.
El problema bé quan, tot i compartir al cent per cent la filosofia gastronòmica de Pla, et trobes que allà on vas, ves a saber per quins set sous, no hi ha restaurants que practiquin la prà ctica i saborosa cuina del paisatge sinó que tothom opta per l’originalitat exòtica més idiota i contraproduent.
Com que t’has d’alimentar, llavors et trobes fent immenses imbecil•litats arreu del món. Menjant cuina pretesament xinesa mandarà a Londres, à rab a Barcelona o italiana a Suècia. Som uns ximples!
Els tres compartim el criteri de Pla i busquem i rebusquem un restaurant de cuina prussiana, ni que sigui de cuina alemanya però no hi ha manera. No hi ha res a fer.
Al final decidim entrar al primer restaurant que trobem, que resulta ser un restaurant que diuen que fan cuina ianqui. Molt bé. Els hi demano un steak de Nebraska i la cambrera – una noia d’aspecte ari però més aviat baixeta – em mira amb cara de sòmines. Em diu que allà de menjar ianqui només tenen hamburgueses. Cony. Però les hamburgueses no són d’Hamburg? Que collons té a veure l’hamburguesa amb la cuina ianqui.
Dit això. jo prefereixo un filet de Nebraska que una hamburguesa per molt hamburguesa que sigui. Ja sé que això és contradiu amb el que he escrit abans, però si Agustà va escriure allò de contradictor ergo sum, jo encara tinc dret a contradir-me més, ja que mai no he pretès ser ni una mil•lèsima part de savi.
Bé, però el cas és que tinc gana i que vull sopar. Quan la noia em diu si vull l’hamburguesa gran o petita, li dic que gran. Quan la noia em pregunta si vull la cervesa grossa o petita també li dic que gran. Li dic que a mi tot m’agrada gran i estic a punt de parlar-li de les deeses de Rúbens que deambulen pels meus insomnis però ho deixo estar perquè potser no toca...
|
Contactes
Registra´t
