| |
PERIPÈCIES PRUSSIANES 3
 diumenge 29/desembre/2013 - 05:59  648  3
EL PRIMER TAXISTA DE BERLIN
Tenim clar que hem d’agafar un taxi per anar a l’hotel perquè no en tenim ni idea d’on anem i, quan et passa això, el més prà ctic i el més barat és agafar un taxi. Curiosament, tot i que ens toca a nosaltres, passen dos taxistes de llarg: de què devem fer pinta exactament? Jo penso que tampoc no anem tan mal vestits com això, tot i que als tres se’ns nota que gaire aris no som. Però més o menys indoeuropeus suposo que sÃ.
La primera cosa que ens sorprèn del taxista – un home d’uns seixanta anys, corpulent sense estar gras, de pell rosada, ulls vacuns – és que escolta música clà ssica. Als taxis de Barcelona pots sentir les emissores més reaccionaries d’Espanya i els programes on fan la pitjor música. No sóc jo dels que opinen que la cultura és només allò que pertany a les muses i, si hagués de fer una llista, la gastronomia i la pornografia (de qualitat i no com a insulsa repetició de coits sense cap mena de grà cia, sinó com l’entenien els grecorromans, els hindús o els il.lustrats francesos), passarien per davant de les altres arts. Però un taxi, en principi, no és un lloc per a gaudir ni de la gastronomia ni de la pornografia i posats a gaudir de música, la superioritat berlinesa em sembla molt evident. Crec endevinar que escoltem els concerts de Brademburg de Bach. Res més apropiat per a donar-nos la benvinguda a Berlin.
La pega d’aquestes coses és que, quan està s sentint Bach – vull dir Johann Sebastian – a un taxi et sap greu preguntar-li res al taxista. No gosses. Sents que és un sacrilegi dir res, que qualsevol cosa esdevindrà una fotesa en el marc de les notes del geni d’Eisenach. I el contrast de la música solemne, treballadÃssima amb la grisor dels carrers i del cel és sorprenent. Suposo que deu passar com a Barcelona en que el camà de l’areoport cap al centre de la ciutat tampoc no és del més bonic que podem ensenyar.
Hi ha un moment, però, en que la música s’acaba i algú comença a dir no sé què. Intueixo que estan parlant de la peça que acaben de tocar o de la següent que tocaran. Aprofito l’avinentesa per preguntar, en el meu alemany macarrònic, si el nostre hotel està a prop del centre. El taxista em contesta que a BerlÃn hi ha dos centres, el del BerlÃn occidental i el del BerlÃn oriental. Però no em diu – o no sé entendre – si està a prop d’algun dels dos. Ni tant sols aconsegueixo entendre si som al BerlÃn excomunista o no.
L’HOTEL GOLD, DIE DREI MÄDCHEN I LA BALADA DELS CONDONS.
No tinc ni idea d’on és l’Hotel Gold. Teòricament és al centre d’aquesta ciutat que té dos centres, però en realitat has d’agafar un metro i tens cinc parades fins Alexanderplatz que se suposa que és el centre més centre de tots. I el que a Berlin es veu que és decisiu: és a Berlin est o a Berlin oest? Ni idea.
L’hotel està bé. Tres estrelles. Molt net. Molt endreçat. Germà nic. Prussià . Crec. Un dels companys de viatge diu que és un hotel funcional. No sé. Jo crec que és un hotel que funciona i que no estan massa per romanços. A més no m’agraden els hotels grans i aquest és un hotel petit.
Això si, el noi que ens atén als vespres és clavat al Führer. L’alçà ria, la mirada, el color del cabell. Fins i tot el pentinat. Sort que no porta aquell bigoti que compartien Hitler i Charlot perquè si no la cosa faria angúnia. Val a dir que el noi – que és diu Hans i no Adolf – s’esforça per a ser simpatiquÃssim i allà on no arribem amb el nostre alemany macarrònic, hi arribem amb el nostre anglès, que també és macarrònic, però potser no tant.
Pel matÃ, en canvi, hi ha tres mosses a recepció d’aquelles per a sucar-hi pa, per no dir melindros. Àries. Una amb cara de setciències, l’altra amb cara de fada – i amb els pits grans, és clar – i l’altre amb cara de mala llet – i amb els pits petits, naturalment -. No podem evitar fer-nos els simpà tics per allò que nosaltres també som tres i per allò del latin lover, tot i que això em sembla que fa més pels francesos i els italians que no pas pels catalans. Però evitar el flirteig és impossible. Elles riuen i nosaltres estem contents.
Un dels companys pregunta a una de les mosses – que es diu Angela, com la Merkel – que si l’Hotel es diu Gold per l’Or del Rin de Wagner o perquè els jueus tots eren banquers i ara es tracta de quedar bé. Grà cies a Déu no entenen – o fan veure que no entenen la pregunta – i ens contesten que és pel Goldfinger del James Bond. Ahhh.
L’altre company comenta – no a les mädchen sinó inter nos – que ha dut una capsa de condons, que la pren a tots els viatges que fa, que la capsa ha visitat gairebé tots els països d’Europa, les Canà ries, els USA i no sé on més i que encara no ha estrenat la capsa, que aquesta vegada a veure què i que, en tot cas, ell sempre la porta a sobre per si de cas.
No sé, però jo crec que els farem servir poc. Per molt que hi hagi camaraderia entre companys, els advocats som gent conservadora i assenyada i sabem que les ximpleries s’han de procurar fer-les sol, perquè sinó tot s’acaba sabent. Total, que veig molt més probable que anem a una missa protestant que no pas que la capsa, després de tantes voltes planetà ries, finalment esdevingui útil per a allò que fou creada, no?
|
Contactes
Registra´t
