| |
PERIPÈCIES PRUSSIANES 2
 diumenge 29/desembre/2013 - 02:41  656  4
BARCELONA – BERLÍN EN AVIÓ.
El cas és que a les 10 del matí els companys són a l’areoport com un rellotge. Contents i divertits però no per haver-me aixecat la camisa sinó perquè de debò marxem a Berlin. La veritat és que fins que no facturo la maleta amb els guarans no m’ho crec, però després ja veig que, no sé com, s’ha esdevingut el miracle.
Quants dies seran sense les senyores? Podrem resistir? Tornarem vius a la pàtria?
En realitat hi ha moltes més coses possibles de les que ens pensem. Vull dir que hi ha moltes coses que pensem que són impossibles però que, en realitat, les tenim a l’abast. Improvisar un viatge exclusivament masculí a Berlín per a passar el cap d’any, per exemple. Encara no m’ho crec...
Fem una pinta estranya, la veritat. Tres advocats vestits de manera informal, bàsicament preocupats pel fred que passaran i amb tot l’aire d’estar fent una criaturada, una petita malifeta. Potser per tal de semblar una mica seriosos comentem casos professionals com volent dir: ei, encara que no ho semblem, som advocats...!
Quan arriba el moment de l’embarcament no trobo el DNI. Miro i remiro el fotimer de butxaques que duc i no surt per enlloc. El meu cos ventripotent és posa blanc mentre les meves orelles basculen devers el carmí incandescent. Al final el DNI acaba sortint. Un dels meus companys em diu que s’havia espantat molt, però en cap moment no m’ha renyat. Aquest sentiment de camaraderia és molt agradable.
A l’avió em toca anar al costat d’una parella catalana que juga a fer d’Emmanuelle, cosa que em sembla perfectament lògica i que jo també hagués fet si hagués vingut la meva dona i s’hagués deixat. No hi ha cap territori tant idíl•lic ni tant bell com el cos femení i perdre’s en ell volant entre els núvols és assolir els set cels d’una tacada.
En aquestes, però, passa una hostessa i el Romeu del meu costat li fot una catilinària impressionant perquè la seva tauleta està enganxada amb esparadrap.
La veritat és que, efectivament, la tauleta queda molt malament i parla poc a favor dels de Vueling però em sorprèn que un noi que fa uns instants s’estava passejant pels jardins de l’amor reaccioni amb aquesta mala hòstia i amb aquesta grolleria. Vol fer-se el gallet davant la seva gallina? A la seva gallina li agraden aquestes sortides de to i aquests canvis de ritme?
Quan estem a punt d’aterrar ens demanen pels altaveus que desconnectem tots els aparells electrònics. Jo desconnecto el mòbil. El noi del meu costat – que quan l’avió s’enlairava li han hagut de cridar l’atenció perquè no desconnectava la tablet, ara també li han hagut de cridar pel mateix -. No sé però aquest noi potser és molt intel•ligents però jo el veig allò que se’n diu un estúpid: un niu de problemes gratuïts. Potser també fa això de la tablet per tal de cridar l’atenció de la seva estimada, que és una mossa que bàsicament fa cara de bona noia.
Fora d’aquestes anècdotes dormo bona part del viatge. Estic despert quan ens enlairem i quan aterrem i en un moment en que ens diuen que ens hem de posar el cinturó perquè entrem en una zona de turbulències. La veritat és que mai no m’ha agradat viatjar en avió i aquesta vegada que estic al passadís i no veig res de la finestra encara menys. Les hostesses, sense ser lletges, disten de ser exuberants.
Passo algunes estones llegint “Alemanya, un conte d’hivern”, un llibre de versos satírics de Heine on critica durament la seva pàtria. Precisament el patriotisme consisteix en tenir un sentit crític envers la pròpia pàtria i el xovinisme no és patriotisme sinó que és imbecil•litat. Heine és duríssim, sensacional, un immens patriota alemany que, justament per ser-ho, va haver de viure gairebé tota la seva vida a França.
L’AREOPORT DE BERLÍN
La primera cosa que constatem a Berlin són dues. La primera és que no fa fred. No és que faci calor, és clar. Però tenint en compte que som al desembre i que som a les quimbambes fa si fa no fa el mateix fred que a Barcelona. No em falta roba, més aviat me’n sobra una mica i vaig vestit com a Barcelona: jersei, anorac, bufanda i barret.
La segona cosa és la tristor de la llum berlinesa. És una llum gris, apagada, gairebé translúcida. Aquí tindran la Merkel, el Deutsche Bank, el Bayern de Múnic i el que vulguin, però la llum mediterrània no la tenen. I crec que això és important perquè ens aboca a viure amb optimisme i amb alegria. Potser també amb frivolitat, tot i que per a frívols Hitler i Marx, deixebles ambdós de Hegel. Ja sé que entre Hitler i Marx hi ha diferències, sobre tot perquè el segon mai no va governar. Però allà on posa Marx podeu posar Stalin o Mao per entendre el que vull dir.
La veritat és que la tècnica dels guarans de les maletes em funciona perfectament. Quan surt el guarà amb les quatre barres sé que aquella maleta és la meva, tot i que n’hi hagi milions d’idèntiques. Primer, però, ens hem d’esperar a que surtin les maletes del vol de París. Dic als companys que això quan siguem independents ja no ens passarà: els aborbonats del nord i del sud dels Pirineus seran els que hauran d’esperar-se.
Anem avançant per l’areoport i en un moment donat sentim l’himne alemany a un volum forasenyat. Jo sóc un admirador de Haydn però algú hauria d’explicar a l’encarregat de la música que, la millor melodia del món, quan passa d’una certa quantitat de decibels, deixa de ser quelcom bell i harmoniós per esdevenir una tortura.
Per què toquen l’himne? És per a que sapiguem que ja hem arribat a Alemanya? És per què hi ha la Merkel o el seu marit o qui sigui? Ni idea... Però la cosa més sorprenent és que després ens posen Els Segadors però no en versió catalana, sinó en versió alemanya, això sí, molt més fluixet. Té la seva gràcia això. Es veu que a Berlín reben la gent amb el seu himne nacional, tot i que ens fan saber que són a casa seva posant el Deutschland über alles a tot volum.
Vet aquí com fan Els segadors en alemany:
Katalonien triumphalen
wird reich und voll.
Wieder aus, diese Menschen
so so eingebildet und arrogant.
Gute Sichel!
Gute Sichel, Verteidiger der Erde !
Gute Sichel!
Jetzt ist die Zeit, Schnitter.
Nun ist es Zeit, wachsam zu sein.
Denn wenn ein anderer Juni
Lassen Sie uns unsere Werkzeuge zu schärfen.
Gute Sichel!
|
| |
mpoppins |
No ho he pogut evitar...
Monday, December 30th 2013, 8:30 AM
Això d'usar el google per a traduir por portar molts de disgustos i no deixa de ser un perill, com en la traducció que tu fas. Bromes a banda, si aquest text el llegeix un alemany no tindrà massa bona opinió dels catalans i ja ens costa força tenir una credibilitat...
El mot "eingebildet" és molt negatiu, i significa presumptuós, per això jo usaria „stolz“ qué si té un significat positiu; arrogant també té una component molt negativa en alemany i no implica el sentit "d'orgullós" pel fet d'aconseguir o de fer una cosa, per aquest cas jo usaria el mot „hochmütig“, que implica tenir un orgull en sentit d'honor i valentia; el terme "Erde" es refereix a terra com a planeta o com a material; aquí està clar que es tracta de la defensa d'un territori, i per tal el mot que reflexa aquest sentit és "Land".
Aquí la meva versió:
Triumphierendes Katalonien
wird wieder reich sein und auf seinem Hochpunkt!
Hinter diese Leute,
so stolz, so hochmütig.
Ein guter Schlag mit der Sichel,
Verteidiger des Landes,
ein guter Schlag mit der Sichel!
Nun ist es Zeit, Ihr Schnitter!
Nun ist es Zeit, wachsam zu sein!
Für wenn der nächste Juni kommt,
schleifen wir die Werkzeuge gut!
ein guter Schlag mit der Sichel!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
