| |
el temps que passa
 dimarts 15/juliol/2008 - 06:20  1193  2
Com passen les hores sense pressa, mentre jo m’espere acà daltabaix del cel ensomiant-te, com si fores un desig al meu encalç, un estel llunyà dellà els meus ulls ja orbs de tant d’estimar-te per a mi tot sol; pobre home! potser no comprens que ja fa d’anys que ho has perdut absolutament tot, i que ella no ha de tornar mai més malgrat els teus penediments (?) ni els teus plors, ni la teua rà bia inconfessable (?). El mar s’allunya cada vegada més a mesura que tu avances, com les muntanyes de l’Alt Palà ncia on naix el món i el bram del bou buscant desesperadament sa estimada. La lluita ja s’ha acabat, i tu, has de fugir lluny on amagar les vergonyes de la teua derrota. Demanes la mort per amor i misericòrdia, i ni Déu t’escolta!
Estic massa cansat i massa vençut com per aixecar-me una altra volta més contra tots els meus enemics, que en són tants i tan ferotges i salvatges que són incapaços de comprendre la meua tendresa i el meu amor per tu.
Conec la lluïssor dels teus ulls, i sé que m’estimes i que plores en silenci per un poc de les meues paraules, per un poc del meu desig per tu...
Però ara ja aguaite la terra eixuta on mai no plou, i les muntanyes eixerreïdes, i la mar que creix de sobte com un gegant immens que tot ho esclafa al seu pas que no deixarà darrere seu sinó l’oblit al fons dels abissos.
Maleïda dissort, si jo t’haguera conegut abans d’aquest capvespre; abans d’aquest temps maleït quan diuen que Déu era encara just i savi, i els pobres d’aquest món encara somiaven en ser lliures, i les dones en ser mares, i llurs fills en no morir en cap guerra!
|
Contactes
Registra´t
