| |
només sentiment, Literatura...
 dilluns 2/desembre/2013 - 11:44  571  2
Disculpa’m
Si en el fons és la por qui em domina, qui m’immobilitza, i no em bellugo d’aquí on sóc; potser no buit, encara, però buidant-me i sense res que em faci omplir.
Si el temor és qui em governa i el pànic m’ho impedeix, enamorar-me, i no sé si ho sabria fer, correctament.
Imagina’t, si tot fos de debò, si aquest virtual espai esdevingués en un pam entre tu i jo, físicament, mirada als ulls, temps aturat, mirada als llavis, pells a tocar, gairebé; esdevenir aquesta facilitat de l’infortuni virtual del meu enamorar, que esquivo maldestre, en enamorament palpat, real. I em fa por, si no ho saps t’ho dic, i em fas por i, em faig por...; doncs, sé, que res més desitjat i viu que sentir pell amb pell, mirada i mirada, somriure amb somriure i, gemecs amb gemecs...
I ho sé, i em sé capaç quan la disbauxa de la rauxa venci el seny poruc, quan el brindis virtual, imaginat, es transformi en compartir a uns pams rostre amb rostre, mirada intensa, l’encís d’una copa beguda a l’uníson; amb l’ànsia d’inventar paraules en misteris i aquests en escalfors creuades de dos en un i d’un en dos.
Imagina que on rau la meva foscor és on saps, tu, enlluernar fins encegar-me, a voluntat, tot vencent tot allò que hem de vèncer, si cal, que caldrà, i em cal i et cal, malgrat tot.
I, sí, per tot això que et dic, i més, només uns ulls voldria en mi en aquest instant, uns ulls que només domines tu en mirada teva, encenent mirada meva i tota teva, i, ja saps, per tot això i molt més que encara em callo, disculpa’m.
Vull que siguis, tu, la meva poesia.
Ara que no rimo, que la rima és allunyada del meu món, que no trobo la manera de fer-ne mètrica entesa i desentesa, ara, sento la necessitat de tenir-te present, com si et veiés ara mateix el teu esguard, com si la teva mirada que em forada enlluernés el foli on l’he de fer, tota per tu.
Per tu faria i em seria immortal, i em seria eterna poesia, eterna rima i eterna literatura mai finida...; vull, sí, ara que no faig poemes, ara que la prosa du el teu nom, vull que siguis, tu, la meva poesia.
Vull, boig de mi, amb la follia que empeny molins que m’empaiten silenciosos i immòbils, vull que siguis, tu, la meva Dulcinea.
|
Contactes
Registra´t
