| |
Discapacitat i precarietat laboral.
 diumenge 1/desembre/2013 - 09:41  1780  5
Seré una mica extens, adverteixo, no és senzill tractar temes com la discapacitat i la precarietat en un bloc breu ni per molta síntesi forçada.
Si tractem de la discapacitat primer de tot hauríem d’establir convenientment de què parlem o de què volem parlar, ja que podem conduir, arbitràriament, la qüestió per diferents sendes i senderis...
Discapacitat, diria jo, significa ni més ni menys que “disminució en diferents graus de capacitat”; no confondre doncs amb “incapacitat”, o sia “no capacitat”. Si parlem de discapacitats no parlem d’incapacitats, de cap mode, aquest darrer terme seria un tema més delicat i de més atenció en molts casos concrets i que limitarien de debò el que considero personalment com a vida plena, en la que la manca de capacitats impediria mínims de desenvolupament personal. No és aquest el cas dels discapacitats.
I crec que no existeixen persones discapacitades si no persones amb discapacitats si de cas, unes poden ser ben visibles i que criden l’atenció i d’altres no aparents ni visibles però que en molts casos limiten tan o més física i mentalment.
Un cop detectada i assumida la discapacitat (que no incapacitat) hem d’establir la manera factible (sempre possible) de cercar formes de capacitar i suplir mancances i, això, avui és cada cop més factible física i mentalment; no vull parlar de malalties doncs no sóc metge. L’esforç, el treball i els medis tecnològics són les eines de que disposem, a més de fàrmacs i suport humà professional mèdic i psicosocial.
Podríem debatre de les “incapacitats” i/o “discapacitats” no aparents, però que hi són presents tan i més, i que impedeixen i/o limiten fer segons què quan aparentment no s’observa a cop d’ull. Una persona pot tenir limitacions psicomotrius o motrius i/o mentals, unes evidents i altres no però no sempre allò evident fa més al discapacitat.
De fet en el món dels “normals” no deixem de ser, poc o molt, tothom uns discapacitats i fins i tot incapacitats, des de l’òptica de les nostres capacitats reals presents i/o futures; jo, més enllà dels potencials, ara per ara diria que amb tota probabilitat en el futur i menys avui mateix estic capacitat (incapacitat doncs) per a córrer una marató; potser amb esforç, dieta i sacrifici arribaria a molt estirar a fer-ne mitja, de la que avui estic discapacitat. No sempre és evident, en tothom, la capacitat o incapacitat o discapacitat en la majoria dels dit o anomenats “normals”.
En fi, caldrien cinc o sis blocs com aquest per a matisar, estudiar-ho amb cura i, segur, no sóc el més capacitat per a fer-ho.
Resumidament: Incapacitats = no capacitats, i tot discapacitat no és un incapacitat; treball, esforç i “salut mental” pot fer-ne d’aquestes discapacitats en noves i gairebé plenes capacitats; amb suport humà i tècnic l’autonomia del discapacitat és igual o similar a la del “capacitat” fins a superar-lo segons els casos.
Precarietat laboral?Què puc jo afegir de nou sobre què és i no precarietat laboral?
Primer de tot per a consensuar què és o no hauríem de fer referència inexcusable al salari rebut de l’intercanvi entre mà d’obra, esforç físic i mental, per a calibrar-ho, i sempre subjectivament parlant.
Des del meu punt subjectiu de vista, ja fa 25 anys enrere considerava un sou mínim interprofessional digne de 100.000 pts d’aleshores, 600€, i nets i en el país nostre de finals dels 80; quin sou mínim és establert avui?,doncs aquesta és l’evolució mentre els preus de bens bàsics gairebé s’han duplicat. Des de la meva romàntica subjectivitat, avui, considero un sou digne i no precari els 1.500€ “nets” i mensuals, o els 21.000€ “nets” anuals (potser uns 26.000 o 27.000€ bruts), un sous inferiors els considero de precarietat laboral clarament. Clar que per a alguns duplicar aquestes xifres potser serien considerades precàries. És indicatiu també que aquest sou sigui si a càrrec hi ha una família de 2 o 3 membres màxim, a partir d’aquí l’augment hauria de ser proporcional a les necessitats afegides.
És tot els sou per a establir la precarietat laboral?Evidentment que no, tot i ser essencial, existeix la valoració també subjectiva de les tasques concretes, si són més o menys agraïdes personalment i socialment; el treball no és que sigui un càstig diví ni no diví, però tampoc és cert que el treball dignifiqui com diuen i molt menys, com s’ha posat de moda, dir que tenir una feina és ser un privilegiat o ser un mileurista..., quina pocavergonya! Que ho diguin aquells que viuen a cos de rei a costelles dels de sempre i sense fotre “un pal a l’aigua”...
Treballadors amb mancances i/o discapacitats psicomotrius o psicosocials o..., han de tenir salaris diferents (inferiors pel fet de...) que els dels dits treballadors normals?,doncs, jo, evidentment dic que NO, ans al contrari no només l’empresari ha de tenir bonificacions si no que els mateixos treballadors amb discapacitats no només s’han de beneficiar de menys càrregues fiscals si no a més de sous superiors afegits pels esforços addicionals, “discriminació” positiva a col·lectius de discapacitats i imposar legalment la seva plena ocupació (atur zero).
Des d’aquesta filosofia positiva, sempre possible, equivalent seria premiar positivament les feines i tasques menys agraïdes i penoses, socialment pitjor considerades, amb sous superiors i més dignes alhora que equilibrar moderadament les tasques millor retribuïdes i acceptades; de manera que no només prioritzin capacitats i currículums professionals i acadèmics si no també esforços físics i treballs considerats penosos i avui precaris.
Cadascú, subjectiu, té el seu barem personal de què és i què no precarietat. Vista l’evolució dels darrers 25 anys i, concretament, els darrers 5 anys de “crisi”, podem concloure i preguntar-nos: hem progressat socialment i en dignitat econòmica?,sí, unes minories i pocs exageradament a costa de les majories cada cop més precàries laboralment i socialment
Sou mínim digne i no precari avui i aquí: 1.500€ nets mensuals, i fora riscos psicosocials en l’àmbit laboral, un tema encara verd en la majoria d’empreses i administracions...
Sóc un romàntic, un utòpic?,Sí, i tant, les dues coses; i per aconseguir allò inabastable demanem i lluitem per allò “impossible”. Crec, i considero, la utopia ha estat és i serà sempre el motor de la nostra evolució com a espècie i del progrés humà.
Discapacitats, precarietats?Tot és superable, res és definitiu ni ens incapacita com a persones, ni les mancances personals ni les econòmiques; sí les misèries morals d’alguns (que encara governen el món) que des d’òptiques conservadores, inhumanes, frenen tota evolució, progrés i, sobre tot, justícia.
Dretes, esquerres?,No, sentit comú!
|
| |
merxba |
Gràcies!
Sunday, December 1st 2013, 10:48 PM
Després de llegir el post del bloc, he quedat gratament impressionada!
És parla tan poques vegades d'aquesta qüestió!
I quan es fa, en la majoria de les ocasions es falta al respecte a les persones amb discapacitat o diversitat funcional sovint per ignorància o desconeixement. Aquest dimarts, 3 de desembre se celebra el Dia Internacional de les persones amb Discapacitat. Amb aquest motiu, com és habitual en els últims anys, la majoria d'entitats del sector organitzen diferents activitats, amb les que volen donar a conèixer el seu treball, inquietuds i projectes, i en definitiva, apropar a tots els ciutadans la seva realitat. Eliminar les barreres per crear una societat inclusiva i accessible a tothom. L'objectiu és ajudar a entendre les qüestions relacionades amb la discapacitat, els drets de les persones amb discapacitat i els beneficis que es derivarien de la integració en tots i cadascun dels aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural de les comunitats. El Dia ofereix l'oportunitat de promoure activitats encaminades a aconseguir l'objectiu del gaudi ple i igual dels drets humans i la participació en la societat de les persones amb discapacitat, establert en el Programa d'Acció Mundial per a les Persones amb Discapacitat aprovat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1982.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
