| |
SHALOM ISRAEL
 dimarts 26/novembre/2013 - 06:33  594  3
Un amic anarquista retreu el govern de la Generalitat que hagi visitat Israel i acusa – Israel – de ser la nació més imperialista de la història. És cert que, quan al president Mas li van preguntar pels palestins, el president de la Generalitat es va començar a entortolligar amb allò de que nosaltres som amics dels palestins, tot i que els israelites són els nostres millors amics o, nosaltres som molt amics dels israelites tot i que no som gens enemics dels palestins.
La primera cosa que li diria al meu amic – el que diu que Israel és la nació més imperialista de la història – és que jo tinc la sensació que els pobles antiquÃssims, posa per cas Messopotà mia, Egipte, Israel, Pèrsia, Grècia o Roma – que han jugat tots els papers de l’auca. Vull dir que han tingut temps de ser un poble de quatre gats, un estat d’un poder considerable, un imperi, un imperi decadent, un estat petit i una altra vegada quatre gats. Si pensem en la història antiga d’Israel podem pensar des de els primers patriarques – pastors, fins grans reis com David o Salomó, l’esclavatge a Egipte o l’alliberament de Moïsès, que és el que es celebra a la Pasqüa jueva.
Tinc la sensació que totes les nacions humanes són més o menys iguals. No n’hi ha cap de més perversa que l’altra, ni cap més excel.lsa. Quan una s’ha vist prou forta per muntar-se un imperi no se n’ha estat i ho fa fet sense miraments i quan ha estat prou feble ha esdevingut la provÃncia d’una altra metròpolis fins que ha aconseguit alliberar-se’n, si és que ho ha aconseguit.
La història del poble d’Israel és una història peculiar, no perquè s’escapi a aquest mecanisme general, sinó per dues altres raons. La primera és que és el poble de Jesús i totes les persones que hem estat educats en la religió cristiana sentim proper Israel, la seva religió, els seus paisatges, els seus costums. En el nostre imaginari col.lectiu Israel juga un paper de primer ordre.
La segona és la persecució implacable que han patit els jueus des de la destrucció del Temple fins als forns crematoris de Hitler. No deixa de ser paradoxal que els països cristians hagin tractat amb tanta rà bia i tanta crueldat el poble de Jesús, dels seus avantpassats i dels apòstols. Cap poble europeu pot presumir d’haver tingut respecte d’ells una actitud humanista i sà vergonyant, fins al lÃmit apocalÃptic de la solució final dels nazis.
Aquestes persecucions legitimen suficientment els israelites per tornar a Israel, reconquerir el seu territori i declarar-lo independent, tenint en compte que aquells territoris, per dir-ho d’una manera senzilla, ja tenien amo? La resposta a això és difÃcil: és com si els Ãbers vinguèssin després d’estar vuit mil anys absents i reclamèssin els territoris que abans ocupaven. Hi tindrien dret? En el cas dels jueus, amb l’agravant, que han rebut a totes bandes i que no s’han integrat en cap ( vull dir que els Ãbers i els romans van acabar formant un sol poble, mentre que els jueus han tendit a no barrejar-se amb ningú allà on han anat ).
Però encara hi ha una pregunta més greu: en el marc de l’estat d’Israel, per què Palestina no ha de tenir dret a l’autodeterminació? No hi ha cap demòcrata que pugui estar en contra de que els palestins votin i decideixin el que vulguin ser.
Punt i seguit venen les nostres visions occidentals. Actualment – i al revés del que ha passat històricament – veiem els jueus com gent molt més propera a nosaltres que els à rabs. Israel és una república democrà tica, amb diferents partits polÃtics, amb eleccions, amb llibertat de premsa i amb totes aquelles coses que des d’aquà considerem imprescindibles per a poder parlar de democrà cia. La majoria dels països à rabs, en canvi, viuen en una societat medieval, teocrà tica i on, per exemple, a les dones se’ls hi nega els drets més elementals.
Per si no n’hi haguès prou resulta, que als USA el lobby jueu és un dels més importants i també que Israel és una peça clau a nivell geoestratègic a Orient Mitjà , mentre que els països islà mics són enemics dels USA i d’Israel.
En tot aquest escaquer, el president Mas i Catalunya juguen l’única carta que poden jugar, que és la d’Israel. I no precisament perquè els catalans no estem a favor de l’autodeterminació del poble palestÃ, sinó perquè ens interessa moltÃssim més el recolçament d’Israel que no pas el dels països à rabs. En primer lloc, perquè a través d’ells potser podrem caure bé a algú als USA. En segon lloc, perquè l’idiosincrà cia catalana és més propera actualment a la jueva que no pas a l’à rab. I, en tercer lloc, perquè, com tothom sap, les relacions dels països à rabs amb Espanya són excel.lents i, per tant, pretendre el seu recolzament seria un impossible.
Al final, la cosa és molt simple: el president Mas va anar a Jerusalem perquè li va semblar que per al que els catalans volem aconseguir l’ajudaria molt més que no pas anar a La Meca, a El Caire o a Rabat.
Bé, però per compensar, i aprofitant això del Barça, no estaria malament que el president Mas també anès a Qatar, no?
|
Contactes
Registra´t
