Per a en Traginer, el poeta de la pluja. I també per als qui escriuen sense reservar les paraules per a fer proclames gastades, com les nàiades, etc.
Enyor de pluja
Cues de sargantana esquerden la via,
una via deserta d’una estació sense ombra,
amb engrunes d’una silueta desmanegada
a la vora d’enlloc;
deu ser que tanta llum fa perdre els contorns
de la vida.
Aquella mà amb branques clivellades
per l’embat de sol,
va agafar el darrer comboi
que va eclipsar l’andana.
I ara la son traïdora fereix la mirada
d’un racó de banc sota un mur brut.
Un banc aspre i eixorc d’un rodamón mut
sense espais nous per explorar el fum.
I l’esclat de foc sense pluja
ho amara tot de pols bruixa.
Era un comentari per una noia del xat, ella ja sap qui és. Nàiade és una nimfa de les aigües per a la cultura helènica, com les goges, aloges o paitides de la nostra mitologia. I no és incultura, és inquietud per saber, cosa que diu molt de tu ;D.
Sort que hi ha persones que saben fer anar el pinzell amb bon traç, com tu, no MartinaH?