Que trist escoltar Gershwin sense poder abraçar-te.
Som en el blanc i negre d'una vella pel·lícula:
L'última nit al ball amb els vaixells de guerra
havent de salpar a l'alba. Potser vaig ser el xicot
que cauria en combat i tu vas ser la noia
que mai no oblidaria el nom de la cançó.
Nosaltres vivim l'ombra del seu demà perdut
en un obscur ballable. Avui aquella música
es toca en els concerts i ningú no la balla.
Equivocats de temps hem destruït records.
La festa està acabant: guardem-nos l'últim ball
–la llum d'or vell del saxo i una peça de Gershwin–
per quan arribi l'hora d'embarcar
en el vaixell de guerra.