| |
De l'equilibri al caos.
 dissabte 2/novembre/2013 - 03:44  605  1
D'un món en equilibri se’n poden derivar components tals com tranquil·litat, placidesa, rutina i benestar, aparentment...; del caos podem, al contrari, extreure’n intranquil·litat, nerviosismes psíquics, sorpreses contínues i sobresalts que ens facin passar del “benestar” al “malestar” mental o intranquil·litat si més no d'esperit i/o consciència.
Ben bé com un procés productiu, posem per exemple d'una planta de producció química, on tot ha de guardar una relació i un equilibri més o menys constant i gradual, i graduat; cada component del procés ha de funcionar sinó perfectament gairebé, pressions adequades, temperatures, caudals i maquinàries com bombes i vàlvules, entre d'altres, funcionant perfectament i en equilibri, amb calibratges adequats i senyals tant pneumàtiques com elèctriques i informàtiques que siguin fiables i prou exactes per al seu control precís.
Placidesa, control, rutina, tranquil·litat, benestar i producció adequada i de qualitat, de manera fructífera; menys esforç físic i mental, evidentment, però menys aprenentatge, menys sorpresa i menor iniciativa davant problemes sobtats i imprevists.
Però, és clar, mai l'equilibri és per sempre i tot tendeix a degradar-se, a trencar l'harmonia dels processos; pressions, temperatures, caudals, processos concrets i mescles diverses fan que tard o d'hora la cosa, aparentment estable, s'afebleixi i trenqui per algun lloc determinat o, senzillament, per necessitats productives, de renovació o de stocks... Llavors els canvis, dels aparents equilibris al caos aparent o caos temporals i sobtats per trencament de l'equilibri sobtadament interromput.
Bé, allò que ens enriqueix i ens fa sentir vius i més útils, també en aparença, més que la rutina plàcida del viure insuls; és precisament aquest caos que ens fa actuar, que ens mou a prendre mesures, actuacions que habitualment no acostumen però que quan cal sabem com fer-les, o no del tot ben bé sempre i per manca d'hàbit pràctic.
Sigui com sigui, aquest caos neguitós ens fa passar el temps volant, concentrats i dedicats per complet en allò que ens ha de tornar a l'equilibri perdut, malgrat tot; i aquest caos temporal, sobtat o no, “dura el que dura” (i no voldria fer acudit fàcil ara...), tendint doncs a la cerca constant '’aquest equilibri rutinari, avorrit i poc enriquidor, a la tranquil·litat, la placidesa com a única manera de retornar al camí recte de la productiva i fructífera existència de tot procés, abans no se'n vagi tot sistema i món establert a fer punyetes; vaja, com si el procés en qüestió restés obsolet i fora tota competitivitat, ni competent tan sols, i esdevingui ni equilibri ni caos si no tot el contrari.
En fi, paral·lelisme de procés, estat mental i modus vivendi aplicat. Al cap i la fi no som més que màquines que també naixem, creixem, canviem, ens degradem i, morim... I tal dia farà un any.
|
Contactes
Registra´t
